Editorial

Els pecats (i els deures pendents) de Montoro

La reforma fiscal pendent cal fer-la amb consens i amb l'objectiu clar d'afavorir l'activitat econòmica

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

La reforma de l'impost de societats aprovada pel govern central és una aberració en el fons, però també i, molt especialment, en la forma. I no per qüestions estètiques o de procediment -que també, ja saben allò de la dona del Cèsar- sinó perquè aquestes formes expressen un determinat fons, una manera de fer, precipitada i matussera. Però no ens posem filosòfics. Anunciar una pujada de l'impost de societats per salvar l'any i reduir el dèficit públic sota la pressió de Brussel·les no és una mesura que ajudi a la recuperació econòmica, més aviat el contrari. Perquè perjudica la competitivitat d'Espanya com a país -espanta els inversors- i la de les seves empreses, les que ja són aquí. Posem exemples. Qui es plantejarà invertir a Espanya amb un impost de societats que supera el 25% mentre països com Hongria el rebaixen fins el 9% o d'altres més occidentals com Irlanda el tenen al 12%? Per fer-ho, s'hauran de tenir raons estratègiques molt poderoses, i el dinamisme del consum intern no serà un d'ells, perquè l'espanyol és un dels que presenten el pols més feble. Aquest seria el fons.

Però les formes són encara més alarmants. Presentar aquesta reforma després del Consell de Ministres del divendres 3 de desembre, davant una setmana pràcticament inhàbil pel pont-aqüeducte de desembre (un altre escàndol que mereix un article monogràfic) sembla un intent matusser de colar-ho sense fer massa soroll. I una altre nyap: la retroactivitat a 1 de gener de l'anul·lació de les deduccions per pèrdues, que converteix Espanya en el primer país del món on es tributa per números vermells. Una destralada amb traïdoria i nocturnitat a les empreses que vulnera principis universals de la fiscalitat i que fa que, per salvar els comptes públics quan l'any s'acaba, es facin trontollar els de moltes empreses que estaven arribant a finals d'any amb la caixa més o menys endreçada.

El govern del PP porta 3 anys atribuint-se els mèrits de la reactivació econòmica i vinculant-la a les seves reformes, amb la laboral com a buc insígnia. És evident, però, que el canvi de cicle té molt de conjuntural -amb la volatilitat que això suposa- i molt d'esforç i capacitat de reinvenció de les empreses, amb les exportacions com a gran aposta. Tanmateix, les reformes ajuden molt. I n'hi ha una de molt important que està pendent: la fiscal. Cal que es faci sense improvisacions puntuals com aquesta, en profunditat i amb consens amb els agents econòmics. I sense perdre de vista l'objectiu: afavorir l'activitat econòmica, que és el que, de debò, ens traurà de la crisi. Un exercici que tindria una altra virtut, que és la que més importa Montoro: a més activitat econòmica, més recaptació per reduir el dèficit i mantenir les polítiques públiques. Fins i tot abaixant els impostos. Però això Montoro ja ho deu saber, perquè al cap i a la fi és el ministre d'Economia d'un govern lliberal. Oi?