Editorial

Una qüestió de temps

La pròrroga als inversors del CRT s'exhaureix i no hi ha notícies; esperem que ho s'hagin cansat d'esperar

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Tinc un amic solter i sense compromís. D'una edat en que les oportunitats d'assolir èxits d'aparellament -ni que siguin puntuals, com a ell li agrada- ja van escasses. Fa uns mesos, per atzars de la vida, va conèixer una noia molt atractiva (i bastant més jove que ell). Ella es va interessar molt pel meu amic -és atractiu, bona persona i divertit, tot i que una mica mandrós-. Tot estava encarrilat, només havia de fer el petit esforç de portar-la a sopar, o a dinar, o potser a fer un cafè, coses que a ell li fan peresa. No ho va fer i quan va tornar-se-la a trobar per casualitat -de matinada- el meu amic va voler moure fitxa i es va adonar que ella havia perdut l'interès, evidentment per la seva passivitat. L'oportunitat s'havia esfumat. Va ser una qüestió de temps.

El cas em va venir al cap fa unes setmanes quan un càrrec electe amb responsabilitats de govern a un important ajuntament del nostre territori -es diu el pecat però no el pecador- m'explicava (com a resposta a la pregunta sobre com afrontaven les polítiques de promoció econòmica i captació d'inversions) que la tasca d'informar les empreses que trucaven a la porta del consistori per interessar-se pel seu polígon era feixuga, que costava atendre -la. No vaig dir res, però vaig sentir una esgarrifança, la mateixa que deu sentir vostè, estimat lector del sector empresarial, potser perquè ha patit els efectes d'aquesta actitud. Feixuga? Beneït problema! El municipi, per la seva ubicació, per les seves infraestructures, per la seva demografia... és molt atractiu. Però si quan una possible inversió l'assenyala amb el dit no hi ha una resposta clara, àgil, facilitadora i ràpida, deixa de ser-ho. És una qüestió de temps.

Clarament, aquest és un mal que va per barris. Evidentment hi ha ajuntaments -i altres administracions- que són 'business friendly', diligents a l'hora de gestionar una hipotètica possibilitat d'inversió. Al territori portem des de 2012 esperant que arrenqui -de veritat, amb màquines removent els terrenys- una importantíssima inversió turística: el complex del CRT (abans BCN World), amb els seus 2.500 milions d'euros. Els inversors hi són, estan preadjudicats i fa anys que esperen llum verd. La batalla política va ser molt complexa i molt lenta. Després, els canvis polítics van fer que el projecte es redimensionés a la baixa, i es va obrir un termini perquè, ara si, les empreses -amb noms importants com els xinesos de Melco, els nord-americans de Hard Rock o l'autòctona Grup Peralada- presentessin els seus projectes per rebre la llum verda definitiva i començar a posar pedra sobre pedra. Fa gairebé tres mesos, la Generalitat explicava en un, si més no, inquietant comunicat, que el termini per a presentar els projectes es prorrogava tres mesos més. El termini està gairebé exhaurit i no hi ha hagut cap més anunci, i les fonts habituals del Govern defugen la pregunta de si està passant alguna cosa. Esperem que no hagi estat una qüestió de temps. Si ho ha estat, ho sabran perquè escoltaran algun polític explicar que els inversors no han tingut prou compromís. Però no serà veritat, com tampoc ho són les excuses que dóna el meu amic.