Editorial

Això no va de jugades mestres

En un conflicte amb posicions tan enrocades, la solució no pot arribar amb una jugada magistral, sinó amb acords a mig camí, renúncies i acostaments graduals

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

En aquest conflicte hi ha moltes coses que cansen. Confesso el meu particular esgotament a l'abús semàntic de l'expressió jugada mestra. Un recurs onanístic de les dues parròquies per insuflar-se autoestima i renovar la fe cega en les decisions dels seus líders, que són precisament això, cegues. Va ser una jugada mestra la DUI interruptus de Puigdemont. I la carta de Rajoy obligant-lo a clarificar el seu pronunciament. I ho han estat tants altres gestos ocurrents, però estèrils, cops d'efecte poc possibilistes que al final han degenerat en el que ja sabem: DUI i 155. Uns i altres s'han sentit Bobby Fischer davant Boris Spassky. Però en aquest tauler fa molt temps que les posicions estan enrocades, i això fa molt difícil que una jugada ho canviï tot de cop.

Ara la jugada mestra de Rajoy són les eleccions del 21-D. Una decisió lateral per fer de cortina de fum a un 155 que és un incendi amb pluja de benzina permanent. Una jugada mestra molt discutible que, a més, desprèn un tuf evident a imposició europea. Si és certa aquesta hipòtesi, que el 21-D ve de fora, ens donaria la raó als que defensem quelcom molt elemental: això només se soluciona votant. Però unes noves eleccions autonòmiques no són un referèndum. Són uns comicis podrits en la seva mateixa gènesi, convocats per un procediment intoxicat, amb presos polítics i agents decisius decapitats. I que, a més, presenten un elevadíssim risc de deixar al Parlament de Catalunya una aritmètica molt similar a l'actual. És a dir, d'atzucac crònic. I gairebé millor, perquè no vull ni pensar amb com reaccionaria l'Estat si aquestes eleccions permeten que l'independentisme guanyi força, una situació poc probable donada l'estructura sociològica de la societat catalana i la poca capacitat del bàndol sobiranista per seduir més enllà del seu perímetre.

A l'altra banda, l'Estat -sigui el que sigui aquesta entelèquia que actua, però, com un subjecte únic- s'equivoca molt si pensa que acabarà amb el problema convocant aquestes eleccions i decapitant a la turba per la via judicial -ja estigui Montesquieu viu o mort, i perdonin que no sigui més explícit, tal com està el pati-. Si creuen que més de dos milions de persones ho deixaran córrer després de tot el que ha passat, començo a pensar que el pensament màgic, molt estès entre l'independentisme, s'ha encomanat a l'altre bàndol.

L'altra jugada mestra vigent és la de la fugida de Puigdemont a Brussel·les. Un legítim intent, vist el que hi ha, de fer pujar els colors a la baixa qualitat democràtica de l'Estat, determinada a assolir noves cotes. Un recurs que topa, però, amb una realitat molt tossuda: la comunitat internacional no té cap gana d'interferir. Per tant, l'efectisme d'exercir de President exiliat a la capital d'Europa és molt romàntic, però és molt probable que no passi de reclutar algunes simpaties decoratives, però que no tindran prou pes específic per desencallar la situació.

Això no va, doncs, de jugades mestres. Va de converses constructives sobre solucions a mig camí, sobre renúncies, sobre acostaments graduals. Com el que, amb la mediació del lehendakari basc Iñigo Urkullu, va estar a punt de precipitar unes eleccions convocades legítimament pel President de la Generalitat. Un primer pas que es va frustrar per la negativa d'uns a retirar el 155 i les acusacions d'alta traïció dels altres. Va ser una oportunitat perduda. Esperem que a la propera ningú pensi en jugades mestres.