Editorial

L’altra agenda política

El proper Govern de la Generalitat hauria de compatibilitzar les ambicions sobiranistes amb l’agenda de les millores per enfortir la nostra economia

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicador.cat

Entre els bastidors de la política catalana s'ha escampat en els últims dies la idea que davant les dificultats per investir els vergonyosament represaliats líders del bloc independentista el proper govern serà de perfil tècnic. Confesso que no acabo d'entendre els matisos estratègics i semàntics d'aquest concepte en aquest moment. Però espero que no signifiqui perfil baix, perquè hi ha coses importants i urgents a fer. I ara mateix importa més el què que el qui.

És possible que, arribats al punt on som, ens convinguin menys visions elevades i més pragmatisme. El 21-D, amb una participació que no permet tergiversar els resultats ni en un sentit ni en un altre, va significar la constatació definitiva d'una aritmètica d'empat infinit. Amb poc marge per a les fantasies interpretatives: continuar sumant adhesions, d'una banda, i apel·lar a l'existència d'una majoria silenciosa que desacrediti el sobiranisme, de l'altra. Ignoro si la base social de l'independentisme és ampliable, però en el context actual sembla que ha tocat sostre. I la mesura exacta d'on és aquest sostre convida a buscar, de moment, solucions intermèdies per treure el país del punt mort. Una reflexió que també hauria de fer l'Estat, que fins ara ha tancat la porta a qualsevol pas en aquest sentit, escudant-se en una interpretació molt restrictiva de la legalitat i l'obsessió per judicialitzar un conflicte paradigmàticament polític.

Per tot plegat, el proper Govern de la Generalitat faria bé de compatibilitzar els seus (legítims) objectius en l'àmbit de l'encaix (o desencaix) de Catalunya a Espanya, que no tenen una solució immediata, amb l'altra agenda: la dels dèficits als que cal posar remei per continuar enfortint la nostra economia. I el primer objectiu hauria de ser l'estabilitat. El país ha viscut en els últims anys un moment extraordinari, sí, però 4 convocatòries electorals en 7 anys són massa sotracs. En aquesta altra agenda, la llista de prioritats seria llarga, però urgeix un pacte nacional per la indústria; avançar en infraestructures clau com el Corredor Mediterrani, entre moltes altres; aconseguir uns costos energètics que permetin a les empreses competir amb les d'altres països europeus; marcs legislatius més estables i una administració més àgil i menys garantista a l'hora de gestionar les activitats econòmiques.

I sí, tinc clar que algunes d'aquestes demandes del teixit empresarial depenen de decisions que es prenen a Madrid. I que precisament la manca de voluntat política de resoldre-les ha estat un dels factors que ha fet créixer l'independentisme. Però també és cert que en els últims temps un govern radicalment polític no ha pensat massa en aquesta llista de greuges. Potser un govern tècnic sabrà fer-ho. Cal revisar el mantra de les pantalles superades i ser possibilista. I esperar que, a l'altra banda, hi hagi algú amb bona fe que hagi entès que, davant d'un conflicte que també és perjudicial més enllà de l'Ebre, aquestes solucions intermèdies no són un perill, sinó una oportunitat.