En aquest context tan híper-accelerat i addicte a la immediatesa, en que tot va tan de pressa que hem normalitzat el concepte d'emergència fins al punt de desvirtuar-lo, sembla poc ajustat parlar de "lentitud" i menys encara aplicada al món dels negocis i per extensió al de les empreses i organitzacions.

En el món de la gestió empresarial hi ha una sèrie de tabús que no es poden qüestionar. El "control", la "màxima rendibilitat", el "creixement", la "competència" i la "rapidesa" en són alguns dels exemples més destacats. Els paradigmes dominants vigents reposen encara sobre aquests pilars, revelats per Adam Smith a finals del S XVIII a les taules de la llei del capitalisme.

En el present article gosarem, amb el pretext de les vacances, reflexionar sobre un d'ells amb la idea de confrontar-lo. Qüestionarem el principi de la "rapidesa", des de la hipòtesi alternativa que postula que "és més important la direcció que la velocitat". I ho farem inspirats per Carl Honore i la seva teoria descrita en el llibre "Elogi de la lentitud".

Està clar que el ritme d'una empresa el marca el seu mercat, i de forma més directa i específica els seus clients, amb algunes matisos significatius en funció del sector i del marc legislatiu que el regula. Amb permís de proveïdors i creditors, que també hi tenen molt a dir, especialment en algunes casuístiques. Sembla indiscutible que a major rapidesa, major possibilitat de donar resposta a aquest mercat i a aquests clients. La realitat, però, no reforça sempre aquesta associació i demostra que en molts casos confonem rapidesa amb precipitació.

Quan la rapidesa és converteix en precipitació, de base reactiva, consisteix en la repetició de patrons, en replicar aprenentatges del passat que en el seu moment podien haver estat funcionals però que molt probablement ara ja no siguin eficients. És una rapidesa d'arrel compulsiva, arrauxada, en que es prioritza la quantitat a la qualitat, i sobretot a la innovació. És una rapidesa impulsiva, gairebé com un acte reflex inconscient, com una estratègia automatitzada d'acció-reacció sense massa reflexió. Una rapidesa apressada, ansiosa, atropellada.

En canvi, quan la rapidesa es transforma en agilitat, enriquim el seu camp semàntic i l'obrim a una mirada més proactiva, i segurament amb més sentit. És una rapidesa sense urgència, sense delit, més lleugera i sense tanta inèrcia. Una rapidesa més serena, que és capaç de racionalitzar la pulsió i donar focus a l'acció. Una rapidesa amb major aplom, més calmada, ajustada en mesura i intensitat. Una rapidesa assenyada, tranquil·la, equilibrada. Una rapidesa empeltada de "lentitud", una rapidesa slow.

Aquestes setmanes de suposat descans i desconnexió per a la majoria, poden ser una bona ocasió per deixar-nos interpel·lar i reflexionar sobre si la nostra rapidesa té més a veure amb la precipitació o amb l'agilitat, i quin impacte té això en nosaltres, en els nostres equips i en les nostres empreses.