La meva sogra, que té molt sentit comú, utilitza habitualment una expressió molt nostrada que diu que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona. Deu formar part de la condició humana això de la manca de previsió, cadascú en la seva mesura. En el cas de la sequera, a Catalunya hi hem pecat especialment. La crisi de subministrament de 2008, amb vaixells portant aigua a Barcelona, hauria hagut de ser motiu més que suficient per executar les inversions preventives per si, como tot indicava en una dinàmica de canvi climàtic, tornàvem a arribar a aquell extrem.
Si després d'aquell primer avís haguéssim ampliat la dessalinitzadora de Tordera i construït la del Foix, a banda d'haver creat les infraestructures necessàries per potabilitzar l'aigua del Llobregat, la capacitat del país per fer front a la situació actual seria molt diferent. Però no s'ha fet, i ara, que trona, i bastant, les urgències fan mirar en una altra direcció diferent a la de l'aigua dessalinitzada o regenerada: el riu Ebre, que mirat amb ulls de sequera sembla desbordar-se d'aigua infrautilitzada per les tribus del sud, sempre tan insolidaris.
Crida poderosament l'atenció que quan la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, defensa l'opció de portar aigua de la dessalinitzadora de Sagunt a Barcelona en vaixells en lloc de la de l'Ebre parli en termes de costos econòmics i d'agilitat. I no de l'argument ambiental, que en aquest cas és el més rellevant, tal com deixen clar els diversos posicionaments de la Unió Europea. Deixant de banda recels territorials i fantasmes del passat, hi ha una evidència: d'aigua de mar n'hi ha molta, però l'Ebre, amb la regulació al que el sotmeten les empreses energètiques, està massa a prop del seu cabal ecològic, el mínim que necessita per tenir una salut acceptable i frenar la regressió del Delta i els seus fràgils ecosistemes.
El terme transvasament va quedar prohibit a Catalunya, però ara ja tenim sobre la taula la interconnexió de xarxes. Quan la maquinària de l'eufemisme arrenca, pots estar segur que venen a per tu. A l'espai polític català és un tabú, per les reminiscències que el transvasament evoca de l'Espanya aznariana. Sí en parla, i clarament, l'Observatori Intercol·legial de l'Aigua de Catalunya, una mena de lobby ad hoc que el passat mes de desembre ja va presentar un informe defensant que el sistema del Ter-Llobregat havia de guanyar resiliència connectant-se a la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona. Una postura que aquesta mateixa setmana han presentat al Cercle d'Economia, ni més ni menys. Amb xifres, costos i terminis. Em ve al cap la nena de Poltergeist i el seu entranyable "ja estan aquí...".
És evident que només cal una mica més de vaselina per obrir el debat polític sobre el tema. Sempre que no plogui, és clar, perquè aquest és el pla de contingència polític: mirar al cel. Si s'activa el debat sobre el transvasament de l'Ebre a Barcelona, a Santa Bàrbara -el municipi del Montsià, no la jove beatificada- no agradarà gens. Tampoc li agradava a Bàrbara de Nicomèdia que el seu pare la tanqués a casa, li planifiqués un matrimoni de conveniència i, com que s'hi negava, la torturés i la decapités. Però havia nascut per ser màrtir. I per ser invocada com a últim recurs davant la imminència de les desgràcies. Com l'Ebre.