Editorial

Les (no) inversions de sempre

Sembla que els Pressupostos Generals de 2018 no permetran que deixem de parlar dels nostres estimats clàssics: les nostres inversions eternes

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Italo Calvino deia que fins que no s'hagués repassat a fons tots els detalls dels clàssics no tenia perquè dedicar temps a les obres que no ho són. Potser és una plantejament una mica extrem, però convindran amb mi que hi ha clàssics que val la pena degustar una i altra vegada per assaborir-ne els matisos. En el capítol d'inversions en infraestructures dels Pressupostos Generals de l'Estat presentats pel ministre Montoro trobem uns quants clàssics tarragonins: el Corredor Mediterrani, les autovies A-27 i A-7, la nacional N-340, la descontaminació del pantà de Flix...

Són obres realment eternes, impertorbables al pas del temps. Llàstima que si resisteixen a la cartellera dels Pressupostos Generals de l'Estat no és perquè ens agradi molt que hi siguin, sinó perquè van saltant d'exercici en exercici amb dotacions econòmiques arrossegades i uns nivells d'execució inacceptablement baixos. I siguem clars: una inversió consignada als comptes de l'Estat que no s'executa és un incompliment, perquè uns pressupostos haurien de ser com un contracte, tret de situacions excepcionals (que alguna n'hem viscut, però no tantes).

Hi ha una màxima periodística que recomana no abusar d'un tema en concret a l'hora d'omplir de contingut els espais, ja siguin informatius o d'opinió. Aquí l'hem trencat últimament en dos qüestions: la situació política (un altre fenomen que va camí d'eternitzar-se) i els dèficits en infraestructures. Ves que no estiguin relacionats. Les infraestructures són com els àrbitres: si hi són i fan bé la seva feina, ningú en parla. Però a la demarcació de Tarragona uns i altres no tenim més remei que tornar sempre sobre els mateixos temes ferroviaris, de carreteres convencionals o de vies ràpides. Sóc conscient que arribem a ser esgotadors.

Sembla que els pressupostos de 2018 -que, recorde-m'ho, encara s'han d'aprovar, i la cosa no està clara- no permetran que deixem de parlar dels nostres estimats clàssics, les nostres (no) inversions. Poques obres i molts estudis, projectes i licitacions. Qué dolor de papeles que ha de barrer el viento, que diria Rafael Alberti.

Apostin perquè, a curt termini, tindrem motius per tornar a discutir sobre els matisos de la via única entre Vandellòs i Tarragona, els significats ocults del túnel del Coll de Lilla que hauria de servir perquè l'A-27 fos alguna cosa mes que una autovia castellera per unir Tarragona amb Valls, el missatge profund de la descontaminació del pantà de Flix, el rerefons polític de la recuperació de la via Reus - Roda per al Corredor Mediterrani, o les reflexions existencials de l'Estació Intermodal de l'Aeroport de Reus (licitada el 2009), etc, etc, etc. Som afortunats: tots aquests projectes estan farcits de detalls que val la pena analitzar un i altre cop. Ve tant de gust...

Disculpin, vaig a regalar-me un nou visionat de la trilogia de El Padrino. Hi ha una escena en la que Michael Corleone castiga el seu cunyat perquè ofèn la seva intel·ligència amb mentides. En això, la ficció supera la realitat.