Resiliència és una de les paraules cool que ens emportem dels sotracs econòmics dels últims 10 anys. El terme ja existia abans, però les vicissituds de la conjuntura crisi i post-crisi l'han posat de moda. Entenem per resiliència aquella capacitat dels materials, persones u organitzacions de resistir una situació d'estrès deformant-se mínimament, sense trencar-se, per recuperar posteriorment la forma original (o una altra més adequada a les circumstàncies, però igualment consistent). És, en el fons, una forma d'adaptació. I això és una virtut molt valuosa, tenint en compte que, per sort o per desgràcia, vivim instal·lats en el venerat entorn VUCA (volàtil, incert, complex i ambigu).
El sector químic de les comarques de Tarragona ens ha demostrat en els últims anys ser molt resilient. Primer, per la seva capacitat d'obrir-se a nous mercats quan el 2008 el negoci domèstic va fer fallida, pel col·lapse general de l'economia espanyola i pel particular de la construcció, un dels seus grans clients. Els seus nivells exportadors van disparar-se, un vent de cua que ha vingut empenyent el sector des de llavors. Després va venir la crisi de competitivitat, en un mercat global en el que altres zones del món amenaçaven de deixar el clúster tarragoní -i la química europea en general- fora de joc, per desavantatges com els elevats costos energètics, el difícil accés a les matèries primes o la manca d'unes infraestructures adequades per canalitzar les seves exportacions. Els missatges que enviava el sector en aquell context eren alarmants: la química de Tarragona semblava tenir els anys comptats. La migració a productes més especialitzats fruit de la innovació i el coneixement, la identificació de l'economia circular com a oportunitat i l'esforç continu per millorar els nivells d'eficiència van ser els antídot a una situació que era molt adversa.
Ara el clúster químic tarragoní, enmig d'una dinàmica de creixement pel sector a nivell mundial, camina amb pas ferm. Les empreses milloren resultats i anuncien inversions. Les que ja són aquí, que renoven la seva confiança en els seus sites de Tarragona amb noves plantes i remodelacions de les existents, i també altres que hi podrien ser aviat, com Suez i Enerkem, que planifiquen una aposta de 250 milions d'euros i 200 llocs de treball al polígon nord. Convindria, però, que els que poden solucionar els vells handicaps que minven la competitivitat del clúster hi posin remei. Bàsicament: ample ferroviari internacional, A-27 i costos energètics, necessitats que depenen de l'Estat, però que s'han de defensar conjuntament des del territori (i des de la Generalitat, quan torni a exercir). Perquè la resiliència té límits. I forçar la d'un sector que està al darrere de gairebé 40.000 llocs de treball, entre directes, indirectes i induïts, és una temeritat.