Editorial

Ensenyances del 'marianisme'

Per desescalar el conflicte, caldrà que Sánchez i Torra aprenguin dels errors de Rajoy i siguin valents: no per medir-se la testosterona, sinó per fer renúncies en els propis argumentaris.

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Si alguna cosa ens ha demostrat l'estil del ja ex polític Mariano Rajoy és que una de les virtuts que li atribuïen els seus partidaris és una fal·làcia. Em refereixo a la seva tendència a fer com els estruços davant dels grans problemes i esperar que se solucionin per sí sols mentre ell amagava el cap. No, els conflictes no se solucionen sols. Ni el de la corrupció al seu partit, ni el de Catalunya. I no entrar-hi, o posar-hi pedaços, o mesures coercitives quan el soroll puja d'intensitat pot funcionar en el curt termini, però no en el llarg. I el que és més important en clau egoista pel polític que opta per desviar la mirada: al final la pilota es fa tan grossa que se t'emporta pel davant. Perquè la ineptitud i la prepotència aconsegueixen consensos impossibles, com el que ha alineat als partits que han fet possible la sorprenent moció de censura que ha posat punt i final a la trajectòria de l'home que va confessar a Jordi Évole que ell anava en paralelo als problemes.

S'obre ara una nova etapa en la que el final del marianisme hauria de servir d'alguna cosa, hauria de deixar alguna lliçó a la política ibèrica. Aplicat a Catalunya, només hi ha un camí: el diàleg. Una paraula usada fins ara com a escut, per proclamar que la culpa era de l'altre. Un exercici poc honest, perquè -als dos costats- els punts de partida d'aquest (inèdit) diàleg han estat conscientment inassumibles pel bàndol contrari.

Pedro Sánchez no ha fet gala, fins ara, d'un perfil propi en aquest tema, condicionat per una opinió pública molt balancejada cap a l'a por ellos, que en fase aguda hauria lapidat qualevol titubeig en la via de la judicialització. En el seu discurs d'investidura, però, va deixar entreveure una predisposició diferent que haurà de concretar amb un oferiment de diàleg sincer. No se si Josep Pla tenia raó quan deia allò de "el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres", però en un país normal, una força de centre-esquerra amb sentit d'Estat afrontaria el conflicte amb un manual de solucions democràtiques. Necessitarà, però, que no li soltin els dòbermans habituals. O com a mínim que no ho faci tothom, perquè Ciutadans i el PP fins i tot enduriran el seu discurs. La clau serà, com sempre, al seu propi partit. I, potser per tenir-hi de tot, ja s'ha posat també algun dòberman al seu polièdric Consell de Ministres...

I els partits independentistes? Finalment han cedit i han optat per fer un govern efectiu, renunciant a tenir membres amb causes judicials obertes. De moment, serveix per aixecar el 155. Però caldrà alguna cosa més: la paraula República no pot estar sobre la taula des d'un primer moment, si es vol avançar.

Sánchez i Torra es veuran aviat i caldrà que siguin valents. Però no per medir-se les testosterona, d'això ja en vam tenir prou durant el xoc de trens. Sinó per deixar fora de la conversa algunes gesticulacions, alguns llenguatges, algunes companyies... Assumint que rebran els cops especialment des de les seves pròpies parròquies. Això, si es que han aprés alguna cosa del final del marianisme i volen resoldre el problema, un objectiu que en un conflicte frontal com aquest s'assoleix més amb renúncies que no pas amb argumentaris solemnes. I un objectiu que és, també, i val la pena subratllar-ho, una oportunitat per als polítics que assumeixin el repte de resoldre’l.