Els Jocs Mediterranis de Tarragona ja són història. A falta de les xifres que promet l'organització sobre afluència de públic i impacte econòmic, hi ha elements per poder afirmar que l'esdeveniment ha combinat algunes llums, algunes ombres i molts clarobscurs. Comencem per les ombres, per allò de deixar sempre un 'happy end'. L'organització ha definit com a "anècdotes" la successió d'incidències i, és veritat que no han estat greus, però no subestimem el rol de les anècdotes en l'actual tirania de la imatge breu i cridanera. I més quan aquestes "anècdotes" són símptomes d'una mala planificació.
L'altra ombra ha estat l'escassa resposta del públic. Sabíem que eren uns Jocs Mediterranis, per això és més greu no haver teixit les màximes complicitats amb el territori per assegurar els mínims. No obstant, els Jocs han anat de més a menys. En afluència de públic, en nivell esportiu i en capacitat organitzativa. El regust agredolç és inevitable, però també cal acceptar com a atenuant el contrast entre les limitacions pressupostàries i l'èxit en el nombre de competidors, que va desbordar l'organització.
Tanmateix, la veritable oportunitat de Tarragona amb els Jocs Mediterranis comença ara. De l'Imperi Roma ens va quedar un patrimoni formidable i d'aquests Jocs unes instal·lacions de primer nivell, preparades per atreure (dins de la seva franja, els deliris tampoc són bons) moltes competicions de molts esports. Durant uns dies, la 'marca Tarragona' ha patit, però el temps anirà esborrant les "anècdotes" i el que romandrà seran els equipaments, com passa amb el llegat monumental que ens va deixar Roma. A més, les diverses delegacions se'n van amb bon regust de boca, i això té més recorregut que les medalles posades per un esportista o els himnes que no sonen.
A la Costa Daurada en comencen a saber una mica d'això d'aprofitar l'esport com a reclam turístic, a jutjar pel creixent pes específic del turisme esportiu
La clau serà, doncs, quina gestió se'n faci a partir d'ara, com es posin en valor els actius de la ciutat per atreure els esdeveniments esportius més rendibles, amb més impacte. I aquí no faré cap paral·lelisme amb el llegat romà, perquè no seria constructiu. A la Costa Daurada en comencen a saber una mica d'això d'aprofitar l'esport com a reclam turístic, a jutjar pel creixent pes específic del turisme esportiu a les seves xifres de pernoctacions. El 2021, Tarragona compartirà amb Granollers, Lleida i Castelló l'organització del Mundial d'Handbol Femení. Aquest és el camí.
Uns Jocs Mediterranis, es facin on es facin, no són cap bicoca, perquè ja no aixequen passions, en el cas que alguna vegada ho hagin fet. I Tarragona no podia ser una excepció. Pels rigors pressupostaris, pels obstacles que ha hagut de saltar per arribar fins aquí i per una certa tendència a la improvisació que ha estat un mal endèmic des del començament del projecte. Però poden ser una bona primera pedra per consolidar la marca de la ciutat en uns circuits on hi ha moltes oportunitats pels que les sàpiguen perseguir. Per actius, no serà.