Fa uns dies, un destacat representant d'una destacada família dedicada al negoci hoteler em traslladava, al costat de la piscina d'un dels seus destacats resorts, on he tingut el privilegi de passar uns dies de descans (crec que merescuts, però això és opinable), el que ell anomenava una "paradoxa existencial". El neguit d'aquest empresari era que, malgrat haver aportat creixement econòmic, ocupació i riquesa al seu estimat territori natal, sempre havia trobat millor acollida i més facilitats a la llarga llista d'altres àrees del món on el seu grup hoteler ha fet inversions. En la meva humil opinió, l'explicació d'aquesta paradoxa és un fenomen profundament arrelat a la nostra manera de ser: la preocupació, de vegades un xic garantista, per l'impacte negatiu de les activitats econòmiques. Una virtut que, darrerament i per efecte de diverses disfuncions molt centralitzades a la ciutat de Barcelona (i molt ben aprofitades per algunes ideologies oportunistes), ha degenerat en la denominada turismofòbia.

Certament, és paradoxal que la turismofòbia arreli a un país on el turisme representa una part molt important del seu PIB. I que això condicioni, per allò de l'electoralisme, les polítiques de les administracions. El turisme l'impulsa la iniciativa privada, i així ha de ser. Però necessita, i molt, complicitats en l'àmbit públic. El sentit de la geopolítica és precisament aquest: que els Estats defensin amb la seva política les seves activitats econòmiques principals, les que creen més riquesa i afavoreixen el progrés. Ens hi posem com ens hi posem, a Catalunya i a la nostra demarcació, el turisme és i serà una d'elles (afortunadament no l'ùnica, perquè això si seria un risc). L'allotjament il·legal, l'encariment de l'habitatge, els impactes mediambientals, el turisme de borratxera... tot són efectes nocius reals, però que es poden pal·liar amb les adequades regulacions i complicitats entre el sector i les administracions. Això sí, tot plegat serà possible si apartem els debats maximalistes i puritans de turisme sí o turisme no i afinem a l'hora de prendre mesures que configurin un model sostenible, realista i competitiu. Aquest ha de ser el debat.

La col·laboració público-privada a la Costa Daurada és un model d'èxit. Però no està exempt d'assignatures pendents. Algunes d'elles són: una lluita més decidida (i més sancionadora) contra l'allotjament il·legal, més agilitat burocràtica per tramitar les inversions, garantir les millors infraestructures de telecomunicacions (la connexió de qualitat és una exigència clau dels clients i és difícil de garantir sense fibra òptica), l'aplicació estricta de les ordenances contra l'incivisme, el transport públic i les infraestructures... I el transcendental microurbanisme: una destinació de primer nivell amb hotels de cinc estrelles no pot tenir voreres i carrers de tercera.

Totes aquestes demandes no són tractes de favor o regals, com podria dir algun turismofòbic. Es tracta senzillament de millorar el marc regulatori i l'entorn per conciliar el creixement del sector amb la societat autòctona. El sector de l'allotjament de la Costa Daurada ha invertit 260 milions en els últims 4 anys per fer una destinació millor. Una inversió privada que redunda en qüestions d'interès general: l'ocupació i el creixement econòmic. Seria una paradoxa que els responsables del bé públic no ho tinguin prou en compte.