Fer virtut de la necessitat, de l'eliminació fins a la mínima expressió les emissions de CO2, element multiplicador de l'escalfament global i de l'emergència climàtica. "Aquest territori esdevindrà un dels hubs de descarbonització industrial del sud d'Europa, de desenvolupar recerca i formació" , destaca Jordi Cartanyà, coordinador de descarbonització de la URV.
La captura, el transport, l'emmagatzematge i els usos del CO2 és una nova cadena de valor estratègica per a la descarbonització industrial i per la lluita contra el canvi climàtic. Medi ambient, sí, però valor i transcendència econòmica, també. Les tecnologies i els condicionants empresarials, legals i socioeconòmics d'aquesta cadena de valor del CO2 estan evolucionant ràpidament. "A Espanya i Catalunya anem endarrerits, hi ha una nova cadena de valor del CO2, sigui capturant-lo de la indústria o de l'atmosfera, el que ja hi ha alliberat, transportant-lo i emmagatzemant-lo", exemplifica el doctor Cartanyà.
Tarragona pot esdevenir un punt de transformació socioeconòmica en la cadena de valor del CO2, segons coincideixen molts experts. No és una qüestió a llarg termini. "En deu anys el canvi ha de ser dràstic, i no ho està sent. La societat ha d'estirar, hem d'aconseguir que quan anem al supermercat mirem a l'etiqueta dels productes que comprem si és baix en emissions de CO2. Encara no hem interioritzat la petjada de carboni dels productes que comprem, els consumidors tenim molt de pes. Cal conscienciar els consumidors, cada cop que compres té un impacte ambiental", subratla el coordinador de descarbonització de la URV.
No sembla ni casual ni anecdòtic que la Comissió Europea (CE) hagi concedit aquest primavera un ajut de 205 milions d'euros a un projecte de Repsol a l'àrea de Tarragona per reduir les emissions de CO2 justament. L'anomenat TarraCO2, a mig centenar de quilòmetres de la costa, vol emmagatzemar 54 milions de tones de CO2 al subsol marí, davant del litoral del delta de l'Ebre. Ara s'està a l'espera que el Govern espanyol doni llum verda per iniciar les proves al subsol marí i veure la viabilitat del projecte.
Segons la Comissió Europea, el projecte beneficiarà indústries de gran consum d'energia com el ciment o la calç, els productes químics o la conversió de residus, activitats en què la descarbonització "és molt difícil de reduir".
Repsol treballa des de fa tres anys en l'anàlisi del projecte i està pendent de l'obtenció del permís de prospecció sobre una superfície de 75.904 hectàrees a uns 45 quilòmetres de la costa, just tocant la plataforma petrolífera Casablanca, davant la costa del delta de l'Ebre i al nord-est de la zona on es troba el fallit projecte Castor.
"És molt diferent al Castor, no té res a veure. Sota el mar, en alguns llocs a més de 500 metres de profunditat, la roca és com una esponja i el CO2 emmagatzemat amb els anys acaba formant part de la roca. No té res a veure a emmagatzemar gas al subsol marí, com es va fer amb el Castor. Però s'ha de saber explicar bé" , explica Cartanyà.
El plantejament de TarraCO2, que s'ha de concretar financerament de forma definitiva l'any 2028, passa per la construcció d'un conducte submarí de 45 quilòmetres amb el qual es transportaria, en estat líquid, el CO2 considerat com a "difícil d'abatre", inherent al procés industrial però que es pot capturar.
Són gasos procedents l'activitat de la refineria i petroquímica, així com altres activitats industrials en un radi de 120 quilòmetres de Tarragona: més de 6 milions de tones anuals en total.
Segons la Comissió Europea, la injecció al magatzem promogut per Repsol, a un ritme previst de 2 milions de tones anuals, permetria reduir les emissions d'aquests gasos en un 30%. És fins ara el projecte més avançat en el repte per captar i emmagatzemar en profunditat marina el CO2.
"La indústria petroquímica si no es descarbonitza no existirà, Europa està pressionant, els pols químics que s'endarrereixin seran menys competitius. A casa nostra, el pol petroquímic es pot convertir en un pol de descarbonització de referència, en tecnologia, formació, projectes industrials i en la comunicació amb la societat", destaca Cartanyà.
"Tenim el pol químic més gran del sud d'Europa a tocar d'un gran centre turístic, tenim una societat que conviu amb una química que no serà sostenible si no es transforma. És un hup de descarbonització perquè té formació, recerca, projectes industrials i el lligam amb la societat", insisteix.
La indústria química, la siderúrgica i la del ciment són tres dels grans generadors de CO2 al món. Però és una qüestió molt més transversal del que pot semblar. "Pensem en les químiques, la siderúrgica o les cimenteres, però tot el sector agroalimentari ha de fer un replantejament en la cadena de producció, com la logística o l'empaquetatge, perquè també generen CO2" .