Deia el filòsof (i economista) Karl Marx que "per viure fan falta menjar, beguda, habitatge, roba i algunes coses més" i que "la producció dels mitjans indispensables per a la satisfacció d'aquestes necessitats és el primer fet històric, un fet històric que necessita complir-se cada dia i a cada minut simplement per fer possible la vida dels homes". L'aforisme, que condensa les bases d'allò que es va denominar materialisme històric, és molt rellevant filosòficament, però també ho és a nivell econòmic. Marx, que en el fons era poc marxista, ens diu indirectament amb aquesta afirmació que els sectors que produeixen aquests "mitjans indispensables" per a la supervivència tenen garantida, a la seva vegada, la seva supervivència. I, certament, això era així el 1789 i ho continua sent el 2018.
En aquest número de l'Indicador us expliquem que la creació d'ocupació a Tarragona s'ha alentit en els últims mesos, després de 3 anys de recuperació ininterrompuda. Hi han influït els titubejos del sector turístic, que no ha tingut el seu millor any, però sobretot l'excessiu grau de terciarització de l'economia de les nostres comarques: un 70% dels llocs de treball de la demarcació els genera ja el sector serveis, un percentatge que els experts consideren excessiu. Sembla que el sector terciari ha arribat al seu sostre de vidre, mentre que la indústria i la construcció creen llocs de treball, però tenen un pes específic massa petit per produir el seu impacte òptim sobre les xifres globals. Especialment sagnant és que la indústria representi en el PIB català un percentatge per sota del 20%, quan fa dues dècades el creixement de la nostra economia es fonamentava en una indústria per sobre del 30%.
Després de la fallida de Lehman Brothers, Barack Obama, en un dels seus tan ben escenificats discursos, va dir que els Estats Units necessitaven "menys productes financers i més enginyers", amb una clara picada d'ullet a l'economia productiva. Ves per on que el seu successor va basar la seva campanya cap a la Casa Blanca (a banda de difondre diverses fake news perpetrades o no per hackers russos) amb el suport sense reserves a la indústria autòctona. I, de moment, no li ha anat malament en aquest àmbit, encara que sigui per qüestions purament conjunturals més que no pas per polítiques impulsades des del seu govern.
És justament el que necessitem aquí: més política industrial. Cal que els governs -el català i l'espanyol- ho interioritzin més enllà dels discursos i les retòriques i ho concretin en mesures efectives. En definitiva, que s'ho creguin. Se suposava que havíem aprés que era un error considerar la indústria "poc sexy", com deia un destacat directiu industrial de les nostres comarques. Malauradament, a començaments de mil·lenni, amb la globalització, les economies occidentals van permetre que cristal·litzés la idea que una economia avançada havia de basar-se gairebé exclusivament en els serveis, que la indústria era un sector d'una altra època. Un conclusió que s'ha demostrat errònia.
I recuperar la indústria no ha de significar un combat entre sectors, no ha d'anar en detriment dels serveis, o de l'agroalimentari. Tornant als clàssics: Adam Smith ens va deixar un paradigma que continua sent vàlid: el creixement industrial crea riquesa, i aquesta riquesa alimenta el creixement dels serveis i dels altres sectors. Bàsicament, perquè amb ocupació i salaris alts i estables (com acostuma a generar la indústria) la demanda de serveis es dispara. Si aquest esquema és tan evident, per què permetem que es desequilibri? La resposta no se si la trobarem a la bibliografia clàssica o blowing in the wind, però urgeix introduir mesures per recuperar aquest equilibri perdut.