Editorial

L’altre ultimàtum

Posats a llençar ultimàtums, Torra podria reclamar Sánchez les inversions en infraestructures, que no són tan transcendents com un referèndum, però sí més factibles

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

El president de la Generalitat Quim Torra ha llançat un ambiciós ultimàtum a Pedro Sánchez: si en un mes no es presta a parlar d'un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya les forces independentistes li retiraran el suport parlamentari que l'han fet president i el deixaran caure. Ultimàtum és una paraula amb connotacions negatives, perquè sona a amenaça, a xantatge. En política, però, els ultimàtums són instruments legítims per reclamar el compliment d'allò acordat, que no arriba en temps i forma. Des d’aquesta perspectiva, la de la moral política, els ultimàtums són lícits. Hi ha una altra premissa, però, que han de complir: ser efectius. Que serveixin d'alguna cosa, vaja.

I aquest és el problema que venim arrossegant. Des dels seus orígens, el procés pateix de legitimitis. Ha portat els seus arguments fins a les últimes conseqüències convençut que la legitimitat és garantia d’èxit. I, lamentablement, la realitat, que és molt tossuda, ha demostrat que no és així. Ni en aquest conflicte ni en tants altres a la història geopolítica. I sembla que els líders del procés, entestats en construir relat per a la seva parròquia més que no pas en trobar sortides laterals a l’actual carreró sense sortida, no s’adonen que legitimitat i realitat es mouen, sovint, en plans diferents.

No sabem, perquè ningú ens ho ha explicat, si aquest ultimàtum té la seva raó de ser en una promesa secreta de Pedro Sánchez a l'independentisme sobre el referèndum pactat i vinculant (que en aquestes mateixes línies ja hem defensat diverses vegades que és l'única manera de resoldre aquest enquistat conflicte). Però no cal ser un gran analista de la política ibèrica per tenir clar que, amb Casado i Rivera rivalitzant per ser el gran assot del bonisme del PSOE, Sánchez no farà concessions (o no complirà compromisos) en un tema tan sensible per a l'opinió pública espanyola com les ambicions sobiranistes de Catalunya (abans s'immolaria solemnement o buscaria noves aliances amb un argument efectista: no cedir al xantatge dels independentistes). Aquest ultimàtum no compleix, doncs, el requisit de servir d'alguna cosa. En canvi, sí té la dubtosa virtut d'aportar més inestabilitat a Catalunya (fins i tot entre els socis de govern), perpetuar l'atzucac actual i desviar el sobiranisme del seu veritable gran repte: ampliar la seva base social.

Però això és política. I quan es té la capacitat d'exercir pressió, s'ha de fer servir, com bé saben al País Basc. Si Torra fos un polític possibilista, podria agafar-se, per exemple, a l'estudi de Foment del Treball, la patronal catalana de les grans empreses, que revela que les inversions en infraestructures previstes però no executades en els exercicis 2015, 2016 i 2017 sumen la mateixa quantitat que la que consta en els Pressupostos Generals per a aquest 2018, i que tampoc es complirà. És a dir: us pressupostem allò que ja us vam pressupostar i que no hem executat. Un joc de til·lers que hem d'agrair al govern del PP, els enemics de Sánchez, els que van anunciar una pluja de milions per a Catalunya.

Doncs, posats a llençar ultimàtums, intueixo que instar Pedro Sánchez a corregir aquest greuge tindria moltes més possibilitats de prosperar. Perquè el PSOE ho podria interpretar com una acostament acceptable a Catalunya, en la línia de construir ponts, i perquè marcaria perfil propi davant dels seus rivals, posant de relleu els seus tripijocs. I, a sobre, Sánchez, que ha ha demostrat les seves virtuts com a oportunista, es penjaria una medalla a Catalunya, que suposem que li hauran explicat a casa seva que és un dels feus fonamentals del PSOE cada vegada que els socialistes han guanyat unes Eleccions Generals (ja siguin o no imminents les properes).

Fer realitat les infraestructures pendents a Catalunya no té la transcendència històrica ni el romanticisme elèctric d'un referèndum vinculant, tot i que podria tenir bastant més impacte (positiu) sobre l’economia real del país. Perquè no només de sobiranisme viu l’home, com bé sap el teixit productiu, que tremola quan sent proclames que criden a una tardor calenta o s'anima a les actuacions de determinats grups que tenen la consigna presidencial d’apretar.