Editorial

El repte de les Cambres

El repte de les Cambres és també el de tot el teixit empresarial: aconseguir situar els seus interessos al centre de l’agenda política

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Les Cambres de Comerç catalanes celebraran eleccions el proper mes de maig. Són els primers comicis camerals des de 2010. Massa anys per aplicar la saludable renovació que necessita qualsevol organisme. Més si tenim en compte que a finals d'aquell mateix any, la situació financera de les Cambres canviava dràsticament quan el govern Zapatero suprimia l'obligatorietat de les quotes camerals a les empreses, fent trontollar els seus fonaments. Des de llavors, han fet el que han pogut, unes millor, altres no tant. Les eleccions de maig es presenten, doncs, com a decisives perquè les Cambres afrontin el repte de redefinir-se. Es tracta, senzillament, de ser (més) útil. D'oferir bons serveis a les empreses per assegurar un nivell d'ingressos que garanteixi la seva viabilitat. Un repte clar, però difícil. Per materialitzar-lo, sense dubte hi tindran molt a veure els estils de direcció i de lideratge que surtin d'aquestes eleccions.

Però el repte va una mica més enllà. Les Cambres de Comerç són, actualment, més necessàries que mai. I no només les Cambres, sinó totes les organitzacions empresarials. Perquè el teixit econòmic necessita d'altaveus per situar en l'agenda política les seves necessitats, que en el fons són les de tots. La política mira actualment en altres direccions. La responsabilitat política no va massa més enllà dels tuits populistes sobre els temes del dia, amb plantejaments epidèrmics adreçats en la majoria dels casos a les pròpies parròquies. Però les empreses necessiten una altra manera de fer política. I només els seus organismes de representació poden exercir el rol de lobby. El repte de les Cambres és, doncs, el repte de tot el teixit empresarial.

Però per afrontar aquest repte cal unitat. Unitat entre Cambres veïnes, i no tant veïnes. I unitat entre les Cambres i les patronals. I entre les patronals mateixes. En definitiva, superar les històriques divisions i els personalismes estèrils. Paga la pena, perquè hi ha un objectiu comú. Ja sabem que els interessos empresarials poden ser molt divergents en funció de l'envergadura, el radi d'influència o les particularitats de cada sector. Però estarem d'acord que hi ha un tronc comú d'inquietuds i necessitats que només es poden defensar des de la suma de forces i la definició d'un full de ruta transversal. I fins i tot així és difícil, malauradament. Per tant, necessitem sumar tota la força possible.

A la Cambra de Comerç de Reus hem tingut fa uns dies el que es pot interpretar com un primer exemple de quin ha de ser el camí. Dues candidatures que semblava que anaven cap a un xoc de trens, han acabat constituint-ne una de sola, el que, més enllà de resoldre un enfrontament electoral, redundarà en benefici de la institució. Ambdues plataformes (#TotsSomCambra i Cambr4.0) havien fet prèviament una tasca de mobilització dels respectius cercles d'influència empresarial. Per ser més fortes per competir l'una contra l'altra, sí. Però finalment han entès que els respectius programes tenien massa punts en comú com per no sumar totes aquestes energies i capacitats. Jordi Just i Àgata Girbes es repartiran la presidència, però els equips que tots dos han aconseguit aglutinar multipliquen les opcions de fer avançar la Cambra de Reus en el seu doble repte: prestar serveis i exercir de lobby per promoure el creixement econòmic a les comarques de la seva demarcació. Necessitem més casos com aquest.