Editorial

El maletí de Hard Rock

El (nou) endarreriment de les obres del macrocomplex d’oci de la Costa Daurada genera (un altre cop) incertesa

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Un dels moments més subtilment brillants de la saga de The Godfather és quan, a la segona part, el veterà gàngster jueu Hyman Roth li reclama a Michael Corleone que faci efectiva la seva participació monetària als negocis que tots dos projecten a Cuba (casinos, ves per on...). Fa temps que en parlen i el termini per comprar la llicència per edificar-los (via donatiu a l'oligarquia local) s'esgota. En un moment crític, Corleone, visionari, li expressa a Roth els seus dubtes sobre el futur del projecte pel clima prerevolucionari que es respira als carrers de L'Habana. Davant els titubejos del seu soci, Roth deixa anar una d'aquelles frases memorables que fan gran una pel·lícula: "El maletí, Michael. Vaig a fer una migdiada. Si quan em desperti veig el maletí, sabré que tinc un amic. Si no, sabré que no el tinc".

En els negocis -i a la vida- hi ha moments crucials. Els moments de la veritat, els que marquen el ser o no ser. I alguns d'ells tenen a veure amb els diners. El macroprojecte de complex lúdic, comercial i de turisme de negocis -amb casino però, en principi, sense gàngsters- de la Costa Daurda viu un d'aquests moments. No és el primer. De fet, des que va ser presentat com a BCN World el setembre de 2012 (!) n'ha viscut molts. Massa. En set anys d'odissea hem viscut de tot: guerres polítiques, pactes contra natura in extremis, canvis de lideratge empresarial, redimensionaments a la baixa per satisfer la complexa aritmètica parlamentària... Un via crucis que ens retira el dret a anomenar-nos cofoiament un país bussiness friendly.

Però a la Costa Daurada fa molt bon temps i CaixaBank hi té uns terrenys molt bonics al costat d'un parc temàtic que atreu cada any 4 milions de visitants. Malgrat que els promotors originals de BCN World -Veremonte, que és cert que feia un intens tuf a especulació- va marxar fastiguejada per les dilacions bussiness hater de la tramitació, la idea del complex va continuar seduint operadors importants. Quan semblava que la cosa quedaria a un calaix com un Eurovegas qualsevol, amb Hard Rock ens vam tornar a enamorar. La credibilitat del gegant nord-americà i, sobretot, el fet que l'empresa diposités l'aval corresponent davant la Generalitat (i perdonin que vinculi amor amb diners) van recuperar la fe en un projecte de números més petits, però encara molt llaminers: inversió de 2.000 milions d'euros (665 a la primera fase), 11.000 llocs de treball, dos hotels que sumarien 1.000 habitacions, un auditori amb capacitat per a 15.000 espectadors...

Ara tornem a ser en el moment de la veritat. Hard Rock ja té la llicència i ha de fer efectiva la compra dels terrenys. Fa pocs dies ens donaven més detalls del projecte. Però també un nou termini per començar les obres: maig de 2020, un any més de retard respecte l'última data que teníem (i en la que ja ningú confiava). Conclusió: encara no s'ha produït el moment show me the money entre Hard Rock i CaixaBank (120 milions d'euros diuen algunes fonts). Veient l'històric del projecte serien més que comprensibles titubejos de Hard Rock, com ho van ser en el seu dia els de Veremonte. Malgrat tot, esperem que Hard Rock acabi portant el seu maletí; que l'objectiu real dels partners no sigui la traïció mútua, com amagaven Roth i Corleone; i, ja posats a demanar, que no hi hagi pel mig un alçament revolucionari. Tot i que una certa depuració d'oligarques 2.0 no vindria malament.