Editorial

La pedra impenetrable

La gastronomia i el vi autòctons són valors afegits per a la Costa Daurada, però encara no han estat prou explotats en la lluita per atreure turisme de (més) qualitat

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Una amiga i companya de professió, expresentadora televisiva i figura pública a un país de PIB molt rellevant, i actualment cara visible d'una important agència estatal, va visitar fa uns dies la Costa Daurada. El reclam que la va portar per aquí va ser que un dels seus fills és seguidor de la marca Ferrari. Bé per la Costa Daurada: l'aliança amb determinades marques atreu nous mercats, i aquest és el rol de Ferrari Land. Tornem a la meva amiga. La vam anar a veure. Havia quedat encantada amb l'allotjament, amb el parc temàtic i amb les platges, però no amb el menjar de l'hotel, molt bonic i amb unes grans vistes. M'estalvio el qualificatiu que va utilitzar sobre el factor gastronòmic la nostra amiga -exigent i molt ben acostumada, formaria part d’allò que denominem ‘turisme de qualitat’, però fa referència a una categoria classificatòria que és molt honorable en els esports (et donen una medalla i et deixen pujar al podi) però no ho és gens si el mateix ordinal s'usa en la classificació dels països pel seu nivell de desenvolupament. No se si m’explico...

Una altra història recent, que m’arriba també per via d’un amic, directiu en aquest cas d’una empresa tecnològica nord-americana que va celebrar la seva convenció europea a un destacat parc d'oci de la nostra zona. S'ho van passar de primera, com esperaven, solvència contrastada en entreteniment. Però no tornaran. No els va agradar ni el menjar ni el vi. Dos factors, que paradoxalment, són actius indiscutibles del nostre territori, el que envolta aquest parc i a tot el sector turístic de la Costa Daurada.

Hi ha una memorable escena d'El Padrino III en la que el Cardenal Lamberto li assenyala a un ja marcit Michael Corleone una pedra submergida en un estany. Lamberto reflexiona amargament sobre el fet que la pedra està envoltada d'aigua però que l'aigua no l'ha penetrat. Segons el futur Papa és el mateix que li passa a l'home contemporani (i d'aquí l'amargura del Cardenal): el cristianisme el rodeja però no el penetra. De la mateixa manera, el sector turístic de la Costa Daurada està envoltat de grans tresors del territori, però en massa casos no es deixa penetrar per ells. I és una llàstima, com demostren els dos exemples que hem explicat. 

El turisme a les nostres comarques ha evolucionat molt -i per a bé- en els darrers anys, en paral·lel precisament a la consolidació d'aquest (exitós) complex d'oci que no acaba d'identificar grans oportunitats en impagables joies autòctones com la gastronomia o el vi. La mateixa miopia que pateix una part de la planta hotelera (no tota, afortunadament). S'han fet inversions i els resultats estan a la vista: més volum i més qualitat de turistes. Ara el focus es posa en el segon terme de l'equació, el de la qualitat, per allò de no massificar i portar clients amb més poder adquisitiu. I de no competir per preu amb destinacions rivals que sempre et guanyaran per aquest factor. Fora bo que en aquest camí -el de la qualitat- s'aprofitessin tots els recursos del territori, que no són pocs. Segur que si uns (el sector turístic de la Costa Daurada) i altres (els restauradors i els productors) aprofundeixen en les sinergies que poden establir tots en sortirem guanyant. La pedra i l'aigua que l'envolta.