Editorial

El peatge ha mort, llarga vida a l’eurovinyeta

Seria infame que després de més de 20.000 kms de vies ràpides gratuïtes finançades amb fons públics l’Estat no pogués assumir el manteniment de l’AP-7

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

La supressió dels peatges a l'AP-7 ha fet aflorar un intens debat -que ve de lluny- sobre com s'han d'afrontar els costos del manteniment de la via ara que desapareix l'empresa que tenia la gentilesa d'assumir-los amb una part (petita) dels diners que ingressava per la seva explotació (un gran negoci, tenint en compte que el termini d'amortització s'havia superat ja fa molts anys). La figura de l'eurovinyeta es defensa, principalment, amb l'argument que no tota la societat ha d'assumir -mitjançant els pressupostos públics- el privilegi d'uns quants (moure's d'un lloc a l'altre utilitzant vies ràpides). L’eurovinyeta és doncs, en definitiva, un nou peatge de tarifes presumptament inferiors.

La primera pregunta que em ve al cap per qüestionar-la és: els 20.000 quilòmetres d'autovies gratuïtes que s'han fet a tot l'Estat estaven exempts d'aquesta responsabilitat de no suposar una càrrega als comptes públics? I la segona se que és una pregunta retòrica: si ara ens adonem de la injustícia amb l'AP-7, aplicarem el mateix principi a tota aquesta sumptuosa xarxa? La resposta la trobarem flotant en el vent, que deia aquell. I, probablement, xiuxiuejarà el que ens recorda el sector del transport: més del 50% del preu dels carburants són impostos per finançar el manteniment viari. Una altra cosa seria saber per a que les ha utilitzat l'Administració amb aquesta suculenta recaptació.

Seria molt ingenu esperar que cap govern renunciés a la possibilitat de crear figures impositives si guanyen el pols de l'opinió pública. I aquest, que perjudica principalment el transport, s'acostuma a guanyar, per la mala premsa que té un sector que, paradoxalment, cada cop ocupa un lloc més decisiu en la felicitat social (recordem que són els que fan possible que un bé de consum que triem tocant una pantalla arribi a casa nostra sense donar temps a que s’apagui l'enamorament consumista que hem experimentat). Això si: que l'increment de costos d'aquest servei social que és transportar la felicitat -o els bens indispensables per a la supervivència, no ho oblidem- no gosin repercutir-se sobre el preu del bé adquirit o sobre els marges de benefici de Jeff Bezos & Co. Poderosa aliança la que formen el consumidor i l'operador dominant.

A algun opinador que defensa el sistema de l'eurovinyeta li he llegit una tombarella argumental al meu entendre perversa quan alerta que carregar el manteniment de l'AP-7 als pressupostos públics és restar recursos a la sanitat i a l'educació. Bon intent i molt efectista. Precisament al transport en saben una mica de 'cash flow' impositiu, gràcies al 'cèntim sanitari', desterrat per la justícia europea, una imaginativa figura que robava recursos als dolents (el transport) per donar-los als bons (el sistema sanitari, especialment allà on més falta feia: els sous de diversos càrrecs polítics). No demanarem des d'aquí el copagament mèdic per finançar el manteniment de la xarxa viària (sóc conscient que cremaré a l'infern tota l'eternitat per aquesta ironia), però sí que és just i responsable reclamar a l'Administració que no faci que l'AP-7 i els seus usuaris ensopeguin un altre cop amb la mateixa pedra: els peatges. Es diguin com es diguin.