En comunicació de crisi se sol recórrer al tòpic que els xinesos tenen dos ideogrames per al concepte crisi: un de perill i un altre d'oportunitat. Un recurs efectista i positivitzador, però real, per posar en valor que davant una conjuntura no desitjada i d'efectes negatius indiscutibles hi acostuma a haver també una manera d'afrontar-la que pot ser molt útil per sortir ben parat i, fins i tot, reforçat. Allò de fer de la necessitat virtut. El sector químic de Tarragona, principal motor econòmic de les nostres comarques, ha quedat molt esquitxat per l'accident d'Iquoxe. Trigarem mesos a tenir una explicació clara de la causa tècnica del sinistre, però de moment l'opinió pública, legítimament impacient en la demanda d'explicacions -i més davant la gravetat de l'episodi-, ja ha dictat sentència: l'empresa va jugar amb foc minimitzant els estàndards de seguretat per maximitzar els seus beneficis.
Un relat aquest avalat per diversos testimonis no menors, com són alguns treballadors de l'empresa o els seus entorns personals. A més, aquesta hipòtesi arrela fàcilment en el fèrtil terreny dels prejudicis col·lectius: a les empreses només els preocupa la producció. Un mantra de vegades justificat, de vegades no. Un sector com el químic, per la seva pròpia realitat tècnica -treballa amb productes perillosos-, té molt clar que els protocols de seguretat són innegociables. Una altra cosa és que tothom que entra en aquest sector ho porti tant a l'extrem com les empreses que hi són des de sempre. I aquí sembla que pot residir una de les claus d'aquest terrible accident. La temptació de prescindir de determinats mecanismes de seguretat per estalviar costos és gran. Per a uns més que per a altres.
El sector químic sap que necessita fer un pas endavant per recuperar la confiança perduda. La patronal AEQT és una associació d'empreses que ha fet moltes coses bé, però fins al moment no ha exercit un rol de garant de les bones praxis de tots els seus associats. Parlem d'un sector on, per definició, l'excel·lència en protocols de seguretat és com el valor a l’exèrcit: se suposa. Però ho ha de ser per a tots i amb la mateixa intensitat. I si alguna empresa es relaxa en aquest àmbit, ningú millor que la pròpia AEQT per denunciar-ho. I és aquí on hi ha l'oportunitat.
Després d'Iquoxe les administracions estrenyeran el cercle sobre la química amb controls i inspeccions més exigents i sancions més dures. Però ha de ser el propi sector qui ha de liderar aquest canvi de pantalla per garantir que qualsevol empresa que en forma part és digna de l'excel·lència industrial que predomina al clúster. Si es transita per aquest camí, el reconegut 'abans i després' d'Iquoxe per al sector químic de Tarragona, vist amb la suficient perspectiva, podrà interpretar-se com una crisi que es va saber convertir en oportunitat.