Editorial

‘Keynesianisme’ de cirurgià

Cal afinar bé en els sectors que reben recursos públics; són finits i no totes les activitats tenen les mateixes necessitats per contribuir a la reactivació

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

La història ens demostra que davant sotragades extraordinàries la reactivació econòmica ha necessitat la mobilització de recursos públics extraordinaris. No voldria pecar de dramaqueen, però des del punt de vista econòmic ens enfrontem a un escenari comparable a fallides com la crisi del 29, la 2a Guerra Mundial, els diversos tocs d'atenció petrolífers o l'estirada més enllà de la màniga coneguda entranyablement com a 'Lehman Brothers'. Amb matisos: no hi ha hagut bombardejos, hipoteques escombraria, agitacions geo-polítiques en els mercats de les matèries primeres... Però sí un míssil a la línia de flotació del sistema actual: el consum, especialment el vinculat al plaer, a l'oci i el culte a la personalitat. El greix que lubrica el moviment de la roda.

Ens enfrontem a un nou paradigma de crisi: no podem fer allò que ens agrada o ho hem de fer amb limitacions; i això fa patir als sectors que ens subministren aquestes necessitats, però els hem de recuperar perquè són clau per a la reactivació

Ens enfrontem, per tant, a un nou paradigma de crisi. No podem fer allò que més ens agrada, o ho hem de fer d'una altra manera. I això posa contra les cordes els sectors que ens subministren aquesta necessitat, sigui real o creada. El turisme, el comerç, l'oci, la cultura... són motors econòmics que Engels i Marx situarien pejorativament a la 'superestructura' -la part no productiva d'una economia- però que, especialment en els anys de bonança, han generat dinamismes molt atractius en termes de creixement. Amb un horitzó de reactivació natural incert, és el moment d'aplicar, selectivament, aquesta fórmula de la injecció de capital públic. Allò que s'ha anomenat keynesianisme, en honor a l'economista que la va propugnar. I no hem de renunciar a sectors que ens ha portat fins on som, tot i que tampoc hem de tenir la miopia de no ser capaços de reformular-los. Especialment si tenim en compte que el futur és molt incert per a la indústria del lleure.

Invertir en infraestructures genera dinamisme i ocupació en el present i competitivitat en el futur de tots els sectors

Aquest no ha de ser, òbviament, l'únic keynesianisme que hem de reclamar. La indústria manufacturera necessita incentius i plans de xoc per continuar fent les seves aportacions al PIB i, no ho oblidem, a les arques públiques, que són les que financen les polítiques socials i les insondables estructures administratives, aquestes que han aplicat el teletreball més en el primer terme de la paraula composta que en el segon. O a les infraestructures. Perquè generen dinamisme i ocupació, en el present, i competitivitat en el futur de tots els sectors.

Si Keynes aixequés el cap no estaria d’acord en compensar les concessionàries de les autopistes per la Covid-19 allargant les concessions; els ingents beneficies acumulats han de permetre’ls afrontar un mal any

On segur que, si Keynes aixequés el cap, discreparia de la conveniència de posar-hi diners públics és a les concessionàries de les autopistes. El globus sonda llançat pel Govern que insinua la possibilitat d'allargar les concessions a les adjudicatàries per compensar-les de la seva caiguda d'ingressos generada per la Covid-19 és una infàmia. Crec recordar que, a banda que els processos d'amortització ja es van completar fa anys, els beneficis d'aquestes empreses són, tradicionalment, prou amplis com per administrar un mal any. Per contra, el camí farà pujada per a la renda disponible dels ciutadans i per al teixit de pimes que mou el país. Allargar els peatges no seria una mesura ben tractada per la història. I cridaria molt l'atenció, tenint en compte el color que se li assigna a l'actual govern. Pols de cirurgià, doncs, amb els recursos públics. El malalt es debat entre la vida i la mort.