Amb aquesta afirmació, el Secretari de Salut Pública de la Generalitat, el doctor Josep Maria Argimon, reforçava fa uns dies l'argumentari del nou format de restriccions que adoptava la Generalitat per fer front al repunt de la Covid, que torna a posar el peu sobre el coll dels de sempre. A grans trets, restauració i comerç, però també cultura, activitats esportives i altres. Sectors, com saben, de tresoreria permanentment estressada on tenir coixí per afrontar ja no anys, sinó dies sabàtics, és una quimera a l'abast de molt pocs. No som un país ric, deia Argimon, insinuant que no ens podem permetre un tancament total com el del Regne Unit, Alemanya, Holanda, etc., que va acompanyat de compensacions que, si bé no substitueixen als ingressos habituals, sí poden ser suficients per assegurar un objectiu de mínims que aquí anem pel camí de no assolir: salvar empreses.

Si volem frenar l'abaixament de persianes calen més ajudes, però també mesures més quirúrgiques per contenir la pandèmia

No som un país ric. Però si el que volem és protegir els sectors de la nostra economia que més pateixen, hi ha coses a fer que no valen diners. Des d'aquí, des del nostre ofegat Govern. I no són convocatòries d'ajuts a autònoms que col·lapsen webs i s'esgoten en pocs minuts i que ens fan pensar en les dures imatges d'aliments llançats des d'un helicòpter a un camp de refugiats. Més planificació, certificats sanitaris per crear entorns segurs, horaris amb limitacions però més adaptats a les necessitats de cada sector, distingir entre territoris a l'hora d'implementar restriccions... En definitiva: mesures més quirúrgiques. A banda d'accelerar en la vacunació, és clar.

Fins i tot l'FMI recomana la despesa pública com a antídot a aquesta crisi oblidant les estratègies frugals i austericides que tan van llastrar la recuperació de l'anterior

Però sí, a banda de tot això, calen més diners. I no els tenim, perquè no som un país ric. Tanmateix, hem fet moltes coses de país ric, algunes innecessàries. Com? Doncs com fan els pobres les coses de rics: endeutant-nos. Perquè estaran d'acord amb mi que si l'Estat s'ha endeutat fins al 120% del PIB per fer xarxes d'infraestructures de dubtosa rendibilitat, potser és més legítim aixecar una mica més aquest indecent índex per ajudar els grans damnificats de la Covid. I no per solidaritat, que també, sinó pel petit detall que quan tot torni progressivament a la normalitat -esperem que la vacuna ho faci possible al llarg de 2021- la velocitat de recuperació serà inversament proporcional al nombre de negocis que hagin hagut d'abaixar la persiana perquè no som un país ric i no els hem pogut ajudar. El mateix Fons Monetari Internacional recomana la despesa pública com a barrera de contenció d'aquesta crisi i desaconsella les estratègies frugals i austericides que tan van llastrar la recuperació de l'anterior.

Expliquen que l'any 2011, Roy Lahood, el que llavors era Secretari d'Estat de Transports de l'Administració Obama, li va dir al ministre de Foment, José Blanco: "Vosaltres sou rics, nosaltres no ens ho podem permetre". Parlava de la meravellosa xarxa ferroviària d'alta velocitat que llavors, casualment, ja arribava fins la Comunitat Autònoma d'origen del ministre socialista. Era ironia, és clar. Però ara ens hem de poder permetre arribar fins allà on sigui necessari per salvar el teixit de pimes. Recalco: de pimes. Perquè elles, i no les grans empreses de l'IBEX-35, són les que més pateixen i, paradoxalment, les que suporten la gran majoria dels llocs de treball. L'adjudicació per part del Govern Central dels fons europeus del programa 'Next Generation' serà un bon test per comprovar no si som un país ric (ja sabem que no), sinó si aprenem dels nostres errors.