A aquesta edició de l'Indicador llegireu molts cops Next Generation, l'anglicisme de moda. És tendència. Són els desitjats fons europeus de reactivació. Tothom els vol i només Iván Redondo sap (o sabrà) per a qui seran. O qui passarà el tall per poder aspirar a merèixer la confiança de la Unió Europea. O dels països frugals, per ser més exactes, perquè són ells els que, encertadament, van posar les condicions per evitar la perpetuació de l'europeisme de caixer automàtic, allò que tants cops hem fet aquí d'agafar els diners però gastar-los en focs artificials i no en les reformes que demana la maleïda Europa perquè no n'hagis de necessitar mai més.
Tornant als Next Generation, si llegiu atentament us adonareu que cada cop que irromp el concepte estrella molt a prop hi ha, com per art de màgia, expressions com front comú, suma d'esforços o alguna de similar. No és per casualitat. Necessitat obliga. Els suculents Next Generation exigeixen diversos requisits només per prendre’t seriosament. Digitalització i transició energètica en el fons, però col·laboració público-privada en la forma. I això últim, i no l'amor, és el que propicia aquests matrimonis de conveniència que ara afloren. Si no, mirin enrere a les nostres comarques i busquin antecedents col·laboratius. Lamentablement, no en trobaran gaires. I així ens va...
Però benvinguts siguin aquests matrimonis de conveniència. Són més estables. Perquè això no va d'amor cortès. I al lloc d'això posin vostès la paraula que més els agradi: creixement, reactivació, progrés, desenvolupament, competitivitat... Són conceptes molt prosaics que es preferible afrontar amb racionalitat i fredor, des del pragmatisme i l'interès mutu. A l'hora d'aconseguir resultats tangibles sempre seran millors actituds que l'obcecació romàntica, les fòbies i les filies i els personalismes arrauxats. Insisteixo: tenim massa precedents d'oportunitats perdudes per excés d'amor (sobretot, del propi).
En mediació, per resoldre conflictes, és més important explicar què necessites que com et sents. Per enfocar la conversa a les solucions i no a l'exposició dels greuges, que poden estar molt justificats, però són estèrils de cara a construir el futur. Cemtrem-nos, doncs, en les necessitats. No sabem si pescarem alguna cosa en aquests Next Generation. Ni si es diuen així perquè els deixarem un món millor a la propera generació o el deute enorme que provocarà a les arques públiques si no afinem en la seva aplicació.
Però fora bo que aquest esperit del front comú i la suma d'esforços, del matrimoni de conveniència entre sectors diferents i administracions pilotades per partits polítics rivals, entre ciutats o territoris que es miren de reüll, hagi vingut per a quedar-se. Fins i tot si Iván Redondo i les frugalitats luteranes no ens són propícies. Ho agrairan el hub de l'Hidrogen Verd pel que aposta la URV amb institucions i sectors empresarials; el debat sobre el Tren-Tram i el Tram-Bus; el pla Cal·lípolis del Port, Repsol i l'Ajuntament de Vila-seca; les comunitats energètiques de la Cambra de Comerç de Reus, etc. Són objectius del territori pels que val la pena estimar-se una mica. Ni que sigui per conveniència.