A les portes de l'esperada comissió bilateral entre el Govern de l'Estat i el de la Generalitat, la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, retreia al president Aragonès que no hagués participat a la cimera de presidents autonòmics de divendres passat a Salamanca. Ho feia amb l'argument que hauria anat bé fer front comú per reclamar "més finançament per les Comunitats Autònomes més dinàmiques i més poblades que tenen necessitats diferents a les de Castella". Impecable. Podríem reclamar-li a la presidenta que en les últimes dècades les Illes han tingut moltes oportunitats per defensar interessos comuns amb Catalunya i sempre s'han posat de perfil, en el millor dels casos.
Tampoc oblidem que la presidenta balear ho és pel partit de l'amfitrió d'aquesta cimera autonòmica. Ramon Barnils, mestre de periodistes, va improvisar una expressió per evidenciar que els posicionaments polítics acostumen a obeir més a lògiques més partidistes que d’interès general. L’il·lustre periodista li va dir a un tertulià que no ho tenia en compte en una qüestió que ara no ve al cas que li regalimava l'aigua de la pica baptismal per la galta.
Com que a Catalunya, en termes de política territorial, ja fa temps que estem batejats no podem ser ingenus: Armengol forma part de la galàxia Pedro Sánchez i això es troba a la base de la seva estirada d'orelles. El retret a Aragonès, però, conté una gran veritat: un governant ha de tenir la cintura suficient per combinar relacions bilaterals amb multilaterals. Per molt que aquest darrer format sigui, massa sovint, un truc per diluir els objectius particulars més ambiciosos, com els de la Generalitat. El multilateralisme es va inventar el 1919 amb la fundació de la Societat de Nacions i des de llavors és un dels requisits imprescindibles de la realpolitik. Si no el saps posar en pràctica, tens poc recorregut en política.
A més, en aquesta nova versió del cafè per a tots que va ser la Conferència de Presidents, el caramel que es va posar a sobre de la taula era molt llaminer: repartir entre les autonomies el 55% dels fons europeus Next Generation per a aquest 2021, 10.500 milions en total. Jugada mestra del gran funambulista per castigar als absents i tancar l'any polític amb una pirueta descentralitzadora. Dels creadors del cafè per a tots ara arriba el federalisme informal que debuta amb aquesta centrifugació a les Comunitats Autònomes dels fons pels que sospiren institucions i teixits productius de tot l'Estat. Segur que hi ha trampa, però sempre és millor que et centrifuguin fons europeus que no el deute de l'Estat, a no ser que tinguin raó els que diuen que aquests fons europeus es diuen Next Generation perquè els pagaran les properes generacions.
Farà bé Pere Aragonès, doncs, de reclamar la seva part d'aquest pastís a la comissió bilateral, amb alguns importants projectes de la nostra demarcació esperant oxigen financer. Però també farà bé de prendre nota de les bondats del multilateralisme per desencallar els reptes que afronta Catalunya. Especialment si és veritat que el seu objectiu és refer ponts per la via del pragmatisme després dels estralls que el procés ens ha deixat en l'àmbit de la cooperació institucional, amb responsabilitats compartides (que cadascú les reparteix al seu gust). Una cooperació que, no ho oblidem, és necessària per seguir avançant com a país i com a societat.