La partida de pòquer dels fons Next Generation ja fa mesos que es juga. L'esperada pluja de milions encara no ha començat a caure, però en la fase actual és molt important prendre (bones) posicions. No arribar tard és important, però ho és més no arribar-hi malament. Si, com en altres ocasions, des de Tarragona fem les dues coses, doncs ja tenim una expressió molt nostrada i molt eloqüent que, aquest cop, convindria molt evitar.
Siguem positius: sembla que concorrem a la partida amb bones cartes. Amb el projecte Cal·lípolis en el que col·laboren el Port de Tarragona, Repsol, l'Ajuntament de Vila-seca i Aitasa; la Plataforma de l'Hidrogen Verd liderarda per la URV, però que compta amb el suport de 170 agents socials i econòmics de les nostres comarques; els projectes de sostenibilitat i eficiència energètica que planifica Repsol al seu complex industrial de Tarragona; o amb l'agenda de fer destinacions sostenibles i intel·ligents que lidera la Diputació. El nivell de sinergies público-privades que han provocat els Next Generation al nostre territori, sempre propens a les batalles de campanar, no té precedents.
Els fons de recuperació europeus posen a prova la capacitat dels territoris per definir models, per articular-se i alinear agents institucionals, econòmics i socials
És aquesta una primera exigència que s'ha de satisfer: la de la cooperació de les institucions amb el teixit privat, de les empreses amb el món del coneixement, de les administracions amb la societat civil. Però n'hi ha més. La primera, ajustar-se als eixos d'aquest programa europeu, que són clars i rotunds i que estableixen mecanismes per assegurar que els diners van allà on han d'anar a parar: a projectes veritablement transformadors en els àmbits de la transició ecològica, la transformació digital, la cohesió social i territorial i la igualtat de gènere.
A l'estiu de 2020, quan es van concebre aquests fons, els països denominats frugals ja van alertar que el control sobre l'adjudicació d'aquests diners seria més sever que en anteriors ocasions, per evitar aquell europeisme de caixer automàtic que l'Estat espanyol havia practicat en el passat: agafo els diners i els utilitzo per al que vull. Per tant, millor no anar de farol. Perquè tots aquests moviments d'ara quedarien en simple postureig estèril. I ja tenim massa antecedents en aquest sentit.
Un altre requisit seran els terminis. Els projectes de la primera convocatòria s'hauran d'haver licitat abans d'abril de 2022; executat en un 60% abans de desembre de l'any que ve; i finalitzat abans d'acabar el 2024. Per tant, no val a badar. I aquí també en sabem bastant d'això últim.
Els Next Generation són una prova del cotó per a la capacitat dels territoris per definir models, per articular-se, per alinear agents institucionals, econòmics i socials. I per consensuar plantejaments dins d'un marc que deixa marge de maniobra, que permet -i fins i tot premia- la imaginació, però que demana rigor i claredat. Esperem que aquestes virtuts també formin part de les cartes amb què les comarques de Tarragona jugarem aquesta important partida. Si no volem que ens passi com a l'arrogant -però ingenu- gangster Doy Lonegan a aquella mítica partida del tren de la pel·lícula El golpe, amb Paul Newman i Robert Redford (metàfora només per a boomers o superior). Preparem, doncs, les cartes. I fem-ho bé i ràpid.