La guerra d'Ucraïna no es resoldrà per factors militars, sinó econòmics i d'opinió pública. És el que ens han ensenyat en els últims anys els conflictes bèl·lics que ha hagut d'assumir la humanitat. Com a exemples recents: Afganistan, Iraq o, més remot, Vietnam. Derrotes dels EUA que han vingut després d'imposar la superioritat militar i constatar, anys després, que mantenir l'ordre amb la presència massiva de tropes que pateixen atacs d'un enemic incansable i ocult era econòmicament insostenible. Un esquema que, molt possiblement, haurà d'afrontar el sàtrapa Putin a Ucraïna. Es fa difícil fer pronòstics, però no es descabellat imaginar-se una victòria militar russa més o menys immediata, la imposició d'un govern satèl·lit del Kremlin i la reconversió de l'exèrcit ucraïnès en escamots que posin en pràctica la guerra de guerrilles, un escenari que se li faria molt costa amunt a Putin i a l'economia russa.

Per això, l'asfíxia econòmica és la millor estratègia per a Occident. Una asfíxia que ja està creant esquerdes entre l'opinió pública russa, molt alineada amb la idea de la Gran Rússia i la reconquesta de l'istme entre el Mar Bàltic i el Mar Negre, perdut després de la Guerra Freda. Tot i la nostàlgia imperial, la societat russa comença a patir els efectes de les sancions econòmiques. I la fissura pot ser especialment traumàtica entre els grans avaladors de Putin: els oligarques russos, als que els deliris nacionalistes de la seva titella no els surt gens a compte.

Si la UE incrementa la pressió econòmica, les esquerdes que Putin ja té al seu entorn es faran més grans

Però cal donar un pas més. Mentre escric aquestes línies tot apunta a que els Estats Units i UK deixaran de comprar petroli rus. Per a ells és fàcil: estan diversificats i es poden permetre aquest luxe. La Unió Europea, per la seva banda, viu instal·lada en la contradicció d'armar l'exèrcit ucraïnès (el regular i l'irregular, amb els riscos que això comporta) però seguir finançant Putin amb la compra de gas i petroli. És evident que és una qüestió de dependència que suposa una vergonyosa contradicció moral.

Cal plantejar-s'ho, també, en termes de costos. Deixar de comprar gas a Putin tindria un impacte econòmic negatiu per a bona part d'Europa, és cert. Però hi ha alternatives, cares, però hi són. Val la pena assumir sobrecostos immediats per escurçar un conflicte que mentre s'allargui també tindrà, a banda del drama humanitari, conseqüències econòmiques molt tangibles sobre l'economia europea. Com ja comencem a notar, amb preus de l'energia i els carburants a nivells estratosfèrics. Europa ha d'agafar la calculadora.

Rússia no és un país ric i la dependència que té d'Europa és superior a la que Europa té de Rússia. La seva economia és eminentment minera: està basada en les matèries primes. I importa gairebé tot el que consumeix. Amb un PIB inferior al d'Itàlia i lleugerament per sobre del d'Espanya, i una població i un territori molt més grans i difícils d'abastir. Unes cartes amb les quals la guerra és un luxe que Rúassia no es pot permetre. Si la Unió Europea incrementa la pressió, no cal ser russòleg per imaginar que l'oligarquia russa -on en els darrers dies Putin ja s’ha guanyat molts nous (i perillosos) enemics- mourà els mateixos fils que el van portar al Kremlin. Però en un sentit molt diferent. I, com deia el personatge interpretat per Gene Hackman a 'Misissipi Burning', quan els escurçons es comencen a mossegar entre ells els fets es precipiten...