Vivim una era en la que, afortunadament, prolifera l'aparició de nous negocis a partir d'una idea disruptiva i amb un component tecnològic fonamental. Són empreses de gran potencial algunes de les quals tenen un creixement exponencial en molt poc temps. Durant aquest procés vertiginós, els seus impulsors, normalment persones joves molt formades i amb una gran capacitat per a innovar, posen el focus en la idea de negoci, el finançament, el business plan... I està bé que sigui així.

Però sovint no es tenen en compte els riscos legals que implica constituir i fer créixer una empresa. Aspectes com la relació amb els socis, la responsabilitat dels administradors en cas de dissolució o concurs de creditors, les implicacions penals, les dinàmiques dels grups societaris patològics... Tots ells són àmbits en els que més val prevenir que curar, especialment en el cas d'aquestes empreses que, gràcies al seu èxit, experimentaran transformacions vertiginoses en molt poc temps, un procés que necessita de situacions legals endreçades per tal que el creixement no s'indigesti des del punt de vista legal.

Un administrador ha de prendre decisions racionals, però no ha de córrer riscos desproporcionats ni emprendre activitats fora de l'objecte social de l'empresa

D'antuvi, la pròpia Llei de Societats de Capital, al seu article 226, ens parla d'allò que s'anomena la protecció de la discrecionalitat empresarial; és a dir que l'administrador d'una societat mercantil disposa d'una llibertat per a prendre decisions, llibertat aquesta que s'ha d'entendre com la possibilitat que aquestes decisions puguin acabar en un negoci fallit. L'administrador d'una societat mercantil no té l'obligació d'aconseguir l'èxit, ni mereix el retret de ser castigat pel fracàs de les operacions que emprengui. La diligència que se li exigeix, d'acord amb l'article 225 de la Llei de Societats de Capitals, és la de l'ordenat empresari. Aquest concepte jurídic, de nomenclatura obsoleta, s'ha d'interpretar en el sentit que l'administrador ha de prendre les decisions en base a criteris lògics i racionals, no ha de córrer riscos desproporcionats al volum de l'empresa, ni ha d'emprendre activitats que no puguin encabir-se dins de l'objecte social de la mercantil. La manca d'experiència no mereix un retret per part de l'ordenament jurídic, però la temeritat i la inconsciència sí.

La manca d'experiència no mereix un retret per part de l'ordenament jurídic, però la temeritat i la inconsciència sí que impliquen una responsabilitat

A col·lació de la temeritat i la inconsciència existeix la responsabilitat per culpa dels administradors societaris, regulada a partir de l'article 236 de la Llei de Societats de Capital. Aquesta responsabilitat és la derivada d'aquelles actuacions dels administradors que causin danys a la pròpia societat, als socis i als creditors de la societat, quan la conducta de l'administrador sigui contrària a la Llei, als estatuts de la societat o amb incompliment de les obligacions del càrrec. Un exemple seria quan l'administrador d'una societat dedicada al subministrament de productes químics decideix efectuar un préstec amb capital de la societat a una societat dedicada a la inversió immobiliària, de manera que es perd el capital prestat per la fallida de la inversió immobiliària. En aquest exemple, l'administrador ha pres una decisió contrària als estatuts, que limitaven l'activitat de la societat als subministrament de productes químics a tercers; per tant, la pèrdua del capital prestat a la societat immobiliària és responsabilitat de l'administrador societari, que haurà de fer front personalment a la mateixa.

També hi ha una responsabilitat de caràcter objectiu, regulada a l'article 367 de la Llei de Societats de Capital, que està referida a l'obligació dels administradors societaris de convocar una junta general de socis, en el termini de dos mesos computats des que hi hagi una causa de dissolució. Per exemple, hi ha una paràlisi de l'òrgan d'administració quan hi ha dos administradors solidaris que prenen decisions contradictòries i que, per altra banda, també tenen majories enfrontades que impossibiliten la presa de decisions a la pròpia junta. Cal aleshores convocar la junta de socis per a adoptar un acord de dissolució. Si tampoc fora possible aconseguir l'acord de dissolució, l'administrador solidari que vol ser diligent ha de sol·licitar bé la dissolució judicial de la societat, bé el concurs de creditors, en el termini de dos mesos computats des de la data de la celebració de la junta, quan aquesta no s'hagués constituït o des de la mateixa data de la junta quan no s'hagués pogut adoptar l'acord de dissolució. Si l'administrador en qüestió no procedeix d'aquesta manera, les obligacions i els deutes de la societat posteriors a l'inici de la paràlisi de la societat seran responsabilitat de l'administrador no diligent.

Aquestes són les dues vies de responsabilitat que preveu la Llei de Societats de Capital, sens perjudici de la responsabilitat en què pot també incórrer l'administrador d'una societat mercantil en seu d'un concurs de creditors o en els casos dels anomenats delictes societaris, ja en l'àmbit penal, qüestions que per la seva extensió i especificitat són mereixedores d'un altre article. És important tenir tot això molt en compte a l'hora de gestionar una empresa per evitar mals majors.