Editorial

Les urnes les carrega el dimoni...

No sembla que del 21-D en pugui sortir cap configuració que canviï radicalment els equilibris al tauler de joc

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicador.cat

Un dels vicis més perversos de la democràcia és considerar que les urnes són perilloses, que les carrega el dimoni. Això deia un peculiar demòcrata com Alfonso Guerra els anys 80 en referència a aquell referèndum sobre l'OTAN, el resultat del qual el govern del PSOE va passar per l'arc de les seves sigles (anys després, l'històric dirigent va tornar a fer gala de la seva particular manera d'entendre la democràcia amb allò de passar el ribot a l'Estatut aprovat amb un 90% del suport del Parlament de Catalunya). Curiosament, i un servidor de vostès ho va sentir amb les seves orelles, els perills de les urnes és un tema de conversa recurrent també a Brussel·les. I dic curiosament perquè això de la Unió Europea se suposa que és l'expressió d'una voluntat democràtica. Les urnes no acaben d'agradar a Brussel·les, no per les aspiracions de Catalunya, sinó pel Brexit, els referèndums fallits sobre la Constitució Europea, la victòria de Trump i els diversos cicles electorals a països on els partits anti UE poden tocar cuixa.

Les pors d'Alfonso Guerra i dels alts funcionaris de Brussel·les cap a les urnes tenen una perversió en comú: no els agrada que la gent voti perquè ves a saber si votaran bé (és a dir, a favor dels seus interessos, ja siguin aliances transatlàntiques o una bona feina, estable i ben pagada). Ara, a Catalunya, es votarà. Com a conseqüència d'un conflicte que, lluny de calmar-se amb el 155, com pretén el relat oficial, s'agreuja. Rajoy, ja sigui per decisió personal o perquè algú li ha demanat, traspassa a la ciutadania la responsabilitat, que és el que volia el 80% de la població catalana, encara que no d'aquesta forma. És paradoxal que un governant passiu com ell invoqui el dimoni de les urnes, però probablement no tenia una altra opció.

I què passarà? És molt arriscat fer prediccions, especialment pels que no ho fem de manera científica, però no sembla que del 21-D en surti cap configuració que canviï radicalment els equilibris al tauler de joc. Si un o altre bàndol tenen un 52% o un 48% no canvia res, si el que és vol és resoldre el conflicte i no només governar. Tot i els cops d'efecte que uns i altres han intentat per desnivellar la balança, no sembla pas que hi pugui haver grans transvasaments. És una qüestió sociològica.

Després del 21-D l'Estat es trobarà, probablement, en el mateix punt que estem ara: amb un mapa polític i una opinió pública dividits a parts més o menys iguals. Un escenari en el que, per cert, hi portem anys. Què farà llavors? Pensarà que els catalans no han votat bé? Continuarà amb el discurs de la legalitat que recorda aquell llibre de Peter Schneider en que es perseguia un professor que a les seves classes feia reflexions més enllà de la Constitució? Si es vol solucionar el desafío catalán caldrà alguna cosa més. Per la seva banda, el bàndol independentista també haurà de fer algunes renúncies, si es constata que ha tocat el seu sostre de vidre, perquè si no guanyes vots d'una manera clara quan et reprimeixen amb aquesta contundència és que, t'agradi més o t'agradi menys, has tocat el teu sostre. Uns i altres podran atribuir-ho al dimoni, però el que els molestarà és la voluntat popular expressada aritmèticament, que és molt tossuda, especialment en els atzucacs. Parlarem llavors?