Una frase recurrent del cunyadísme il·lustrat és la que assegura que el verí està en la dosi. L'argument té una base farmacològica, perquè molts dels components dels medicaments són tòxics si s'usen en una proporció excessiva. En determinats contextos econòmics passa el mateix: les mesures aplicades per corregir una conjuntura adversa poden ser doloroses a curt termini i, fins i tot, contraproduents. La clau està, en molt bona mesura, en encertar amb els medicaments i en la dosi que s'administra.

La històrica pujada de tipus d'interès anunciada pel Banc Central Europeu, que els situa a l'1,25% amb un increment de 75 punts en un sol moviment, és una recepta de manual contra la inflació, que porta mesos totalment desbocada. Però aquest pas endavant és, també, una normalització del preu del diner, que vivia dopat des de 2015, quan Europa va activar l'estratègia de l'easy money per corregir els estralls que van provocar les mesures per combatre la gran crisi financera de 2008, en què la desitjable austeritat es va convertir en austericidi per a bona part de les economies perifèriques de la zona euro. Amb els conseqüents danys colaterals en forma de mortalitat empresarial i destrucció d'ocupació.

Com passa en farmacologia, en conjuntures econòmiques com l'actual és bàsic encertar en la dosi del medicament que s'administra perquè el remei no sigui pitjor que la malaltia 

Seria bo, doncs, aprendre dels errors. Els tipus d'interès pujaran progressivament fins al que la majoria d'experts consideren el seu nivell òptim: al voltant del 2%. Això frenarà el consum perquè retallarà la renda disponible per l'impacte que la mesura tindrà en les hipoteques. Però si els governs despleguen una agenda anticrisi responsable, frenarem la inflació, veurem en quan temps. Tot plegat, insisteixo, caldrà fer-ho amb pols de cirurgia a l'hora de calcular la dosi, per evitar que la desacceleració es transformi en una recessió de llarga durada.

I fent molta pedagogia. Perquè qualsevol crisi té un tram psicològic, una part de profecia autocomplerta, que és totalment indesitjable. Cal evitar el pànic. Aquesta és una crisi d'oferta, no de demanda com l'anterior. I, en aquest context, quan les cadenes de subministrament i els preus es normalitzin -i el poder adquisitiu ho permeti- la clau serà que la roda del consum torni a girar amb vigor. I aquí la confiança és un actiu molt valuós.

Veurem quan dura la travessia del desert, perquè el factor temps és decisiu per quantificar danys. Els profetes habituals ja discrepen sobre la profunditat i durada d'aquest temut hivern econòmic que ja tenim aquí. Però aquesta incertesa no hauria de suposar una angoixa afegida, al cap i a la fi ja fa una dècada i mitja que vivim perillosament. 'Hello darkness my old friend, I've come to talk to you again', que deia la cançó 'The sound of silence' dels Simon & Garfunkel. És l'hora, doncs, de les dosis justes. En les decisions estratègiques, en la gestió, en les previsions. I potser millor escoltar el so del silenci que a alguns vidents apocalíptics.