A un dels fundadors de la Unió Europea, el qui fou canceller alemany Konrad Adenauer, se li atribueix la frase "tenim horitzons diferents, però vivim sota el mateix sostre". La inspiradora afirmació va exercir de gra de sorra per impulsar la creació de l'associació d'estats que inicialment es va denominar Comunitat Europea del Carbó i l'Acer. Un primer nom que deixava clares les prioritats: més enllà de sentiments fraternals més o menys sincers, aquell ens creat en temps de postguerra naixia per exercir de front comú per assegurar la provisió de matèries primeres, que són la base del desenvolupament (en aquell moment, més aviat de la reconstrucció).

Han passat molts anys i Europa, el món i les matèries primeres han canviat molt. Però aquella necessitat fundacional de la Unió Europea segueix plenament vigent. Agreujada per la desindustrialització que hem permès en els darrers anys. Estem en un paradigma molt diferent, dominat per la digitalització i la sostenibilitat. Però ves per on que per a reeixir en aquests dos grans objectius necessitem matèries primeres. I no les tenim. Per això una de les línies prioritàries actuals de la Comissió Europea és la denominada 'Autonomia Estratègica', que engloba totes les polítiques que es marquen com a objectiu proveir als socis comunitaris de les matèries primeres que necessitem per a la mobilitat elèctrica, les energies renovables o la transformació digital.

Per a aquests objectius Brussel·les està mobilitzant i mobilitzarà en els propers anys una ingent quantitat de recursos econòmics. La fabricació de bateries, la generació d'hidrogen verd o el refinament de les matèries primeres, entre d'altres, generaran grans oportunitats al territoris que siguin mereixedors de les inversions públiques i privades. En aquest context, Tarragona, té grans oportunitats. Per especialització en el sector energètic, per disponibilitat de sòl, per tradició industrial, etc. Però cal actuar amb unitat. I veient com, en el context de la negociació dels Pressupostos de la Generalitat, grans qüestions econòmiques com el projecte de Hard Rock o l'ampliació de l'aeroport del Prat separen més que no pas uneixen, els confesso que tinc molts dubtes sobre si podem ser optimistes.

Valdria la pena que les institucions polítiques i econòmiques de les nostres comarques i del conjunt del país s'apliquessin la reflexió de Konrad Adenauer amb la que començava aquest article. I que posessin més el focus en la segona part, la del sostre compartit, que en la primera, la dels horitzons diferents, que massa sovint ha estat la que ha predominat. Si no és així, no ens en sortirem. Ni amb els fons europeus ni amb res.