El poeta britànic William Cowper escrivia el segle XVIII uns alliçonadors versos: "The poplars are felled, farewell to the shade" ("Han tallat els arbres, acomiadeu-vos de la seva ombra"). Com molts dels seus coetanis, Cowper vehiculava la seva sensibilitat literària cap a la protecció de la natura, amb metàfores filosòfiques més o menys críptiques, com aquesta, en la que alerta de les conseqüències irreparables de determinades decisions un cop s'han materialitzat. A la vida, i als negocis, és fàcil enlluernar-se quan fa bon temps, però millor tenir clar amb quines ombres es pot comptar per resguardar-se.

El sector químic de Tarragona ha demostrat que proporciona una ombra molt refrescant -i molt fiable- a l'economia de les nostres comarques, especialment quan la cosa s'escalfa (o es refreda, potser seria més precís si juguem a les metàfores, que ja sabem que no és una ciència exacta). Ho va fer durant la crisi immobiliària de 2008, liderant les exportacions, durant la lenta recuperació, va resistir el tipus durant la pandèmia mantenint volums d'activitat i reivindicant-se com a sector essencial proveint a altres sectors, en particular el sanitari, el farmacèutic o l'alimentari. Perquè tot i que, no ens enganyem, la globalització seguirà endavant, fabricar béns essencials a prop és una decisió intel·ligent. A la Unió Europea en diuen autonomia estratègica, i ja és una de les prioritats per a les seves polítiques.

Ara la química està en un moment crucial. Afronta, més enllà de les fluctuacions dels mercats als que ven els seus productes (gairebé tots), un repte global: la descarbonització. Un imperatiu ecològic inscrit a un canvi de paradigma global, però també una gran oportunitat de negoci, perquè el sector químic està acostumant a donar solucions científiques i tècniques als grans reptes de la humanitat. I aquest cop no serà una excepció. Els nos materials, les noves formes d'energia com l'hidrogen verd o l'economia circular són vectors sobre els que el clúster de Tarragona planifica el seu futur.

Però les empreses tenen la mania de necessitar seguir sent competitives, generant beneficis. Quan això perd pistonada, aquella empresa (o aquell centre de producció) es debilita, es queda en una situació de risc. El sector químic assumeix el repte de seguir sent competitiu mentre planifica i executa les grans inversions que necessita per reeixir en l'exigent transformació que té entre mans. Però fora bo que el territori i les seves administracions donessin resposta àgil i ràpida a determinats greuges que fa anys que pateixen, com els costos energètics o els retards en algunes infraestructures clau. I agilitat, perquè sobre la taula ja tenim projectes d'una envergadura molt important, que necessiten tramitacions a l'alçada del seu impacte econòmic i en aquest repte que és de tots de la descarbonització.

Una altra mania de les empreses és la de prendre decisions en temps real. Basades en un aspecte menor com el de la seva supervivència en un entorn molt competitiu. D'una manera molt especial, sectors com el químic, amb multinacionals que es miren la seva estratègia a un tauler de joc mundial. Faríem molt bé d'atendre les seves necessitats si no volem rellegir a Cowper més del compte. Millor fer-ho per plaer sense que la metàfora ens resulti amarga. Millor protegir allò que ens dona ombra.