Editorial

Infraestructures i atacs de banyes

Tarragona no rep en inversions el tracte que mereix pel seu pes demogràfic i la seva contribució al PIB de Catalunya i l’Estat

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Els atacs de banyes entre territoris no són elegants i, sovint, tampoc coherents ni justos. El repartiment eternament equitatiu no té cap lògica, a no ser que instauris el cafè per a tots per pal·liar fòbies atàviques i supersticions per privilegis imaginaris (i no cal ser sobiranista per tenir clar això, els tabarnesos honestos també ho reconeixen). Però no ens desviem. És sabut que els grans projectes en l'àmbit de les infraestructures no solen coincidir en el temps, perquè quan s'aposta per un d'una certa envergadura que va a un lloc concret és difícil que hi hagi diners per a altres projectes. I més quan els recursos públics van escassos. Però la reacció de les comarques tarragonines arran l'anunci de Foment de connectar l'Aeroport de Girona amb l'alta velocitat convertint-lo així en la quarta pista de l'Aeroport del Prat està més que justificada. No és gelosia, és cansament, perquè plou sobre mullat.

El Camp de Tarragona és, de llarg, la segona àrea metropolitana de Catalunya. La nostra demarcació és la que més va incrementar les seves exportacions durant el 2017, amb una pujada d'un 21% que multiplica gairebé per 3 les mitjanes catalana i europea. En xifres absolutes, és la segona província catalana en comerç exterior, darrere de la totpoderosa Barcelona i molt per sobre de les altres dues demarcacions. En turisme, el 2017 també va ser de rècord, amb més de 22 milions de pernoctacions, superant l'anterior màxim històric, i amb projectes com el Hard Rock Entertainment World que potenciaran, encara més, una destinació molt consolidada. En resum, Tarragona no rep en inversions el tracte que mereix pel seu pes demogràfic i la seva contribució al PIB de Catalunya i l'Estat. Tanmateix, no és una qüestió de justícia ni d'indignació de campanar. És de competitivitat, com alerten els diversos sectors, que veuen afeblida la seva posició als seus mercats per aquest dèficit.

L'Estat és el responsable del dèficit tarragoní en infraestructures. Però no l'únic. L'altre és la manca d'unitat al territori, que va ser còmplice del nyap de l'Estació de l'AVE de Perafort. Ara, Tarragona i Reus parlen per consensuar una única Estació Intermodal. Tarragona, que encara no ha digerit que és l'única capital de província catalana que no té l'alta velocitat ferroviària en el seu centre urbà, proposa altres solucions a la de l'Aeroport. Però siguem possibilistes: l'Aeroport no el mourem, oi? Intermodalitat significa connexió entre modes de transport, i això no té sentit sense l'Aeroport. Cal que tot el territori vagi a una en aquesta guerra, que no ha de ser entre ciutats (i permetin que apunti que s'han trobat a faltar algunes reaccions d'algunes institucions representatives del territori a l'anunci de la inversió a Girona que significa, tàcitament, l'oblit de l'Estació Intermodal del Camp de Taragona).

I de guerres en aquest àmbit de les infraestructures n'hi ha més d'obertes: el Corredor Mediterrani, l'A-27, l'N-340... En totes caldrà la mateixa unitat. No aconseguir-la significaria repetir errors del passat, errors que es pagaran durant les properes dècades, ja que aquestes inversions determinaran bona part de les possibilitats d'aquest territori de mantenir i potenciar el seu model econòmic.