L'Exoneració del Passiu Insatisfet (EPI) és la clau perquè una persona física de bona fe pugui començar de zero o tornar a aixecar persiana. Aquí el crèdit públic és el gran semàfor: si queda fora de l'EPI, la segona oportunitat sovint és només teòrica.

El Text Refós de la Llei Concursal (TRLC) estableix a l'article 489.1.5 que, com a regla general, el crèdit públic no s'exonera. Només s'admeten excepcions molt limitades: fins a 10.000 € per als deutes amb l'AEAT i 10.000 € per als deutes amb la Seguretat Social. Dit planerament: qui arrossega deutes públics per sobre d'aquests topalls -habitual en autònoms i microempreses- no en surt net un cop finalitzat el procediment. El resultat és que, malgrat complir requisits de bona fe, la persona queda atrapada per un deute que li impedeix reprendre l'activitat.

Aquesta exclusió es va justificar en la reforma de 2022 invocant la idea d'una "societat justa i solidària". Ara bé, el debat doctrinal i judicial s'ha centrat a verificar si aquesta justificació respecta el principi de proporcionalitat i si està degudament justificada en el sentit de la Directiva (UE) 2019/1023: no n'hi ha prou amb una proclama; cal explicar per què, per a què i amb quin impacte real es restringeix l'exoneració.

El 2025 s'ha accelerat el canvi de rumb. El Jutjat Mercantil núm. 19 de Madrid es va convertir en pioner en plantejar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), qüestionant la compatibilitat de l'exclusió del crèdit públic.

El 28 d'abril de 2025 (assumpte C-46/24), el TJUE va admetre que els Estats poden excloure categories de crèdit -inclòs el crèdit públic- de l'exoneració, però només si l'exclusió està degudament justificada d'acord amb el dret nacional. Aquesta justificació ha de desprendre's del procediment legislatiu o d'altres normes internes, perseguir un interès públic legítim i superar un control de proporcionalitat. Per contra, una exclusió general sense motivació suficient -o directament no justificada- s'ha d'inaplicar.

Després de rebre la resposta del TJUE, el Jutjat Mercantil núm. 19 de Madrid, a l'Auto 708/2025, de 26 de maig, analitza el preàmbul i el marc del TRLC i conclou que la justificació per excloure el crèdit públic és "lacònica, ambigua i buida": no aporta memòria econòmica ni evidència que l'exclusió millori la recaptació o redueixi perjudicis als ens públics. Afegeix que, en concursos sense massa, la prohibició absoluta és especialment desproporcionada, atès que l'absència de béns impedeix qualsevol satisfacció de creditors i priva el deutor de la possibilitat real de reintegrar-se al tràfic econòmic. En conseqüència, concedeix l'exoneració total del crèdit públic i declara inaplicable l'article 489.1.5 en el cas concret.

Des d'aquesta resolució, ja són diverses les que segueixen aquesta argumentació, exonerant totalment el crèdit públic i dibuixant un escenari jurisprudencial que pot suposar un canvi substancial en la interpretació i aplicació de l'exoneració dins l'EPI. Aquestes resolucions trenquen el dogma que el crèdit públic és un mur infranquejable. Això dona oxigen a autònoms i microempreses amb crèdit públic pendent -sovint derivat de caigudes de facturació, impagats en cadena o crisis puntuals- que actuen de bona fe i que, sense aquest llast, podrien reprendre l'activitat.

El TJUE no ha legitimat automàticament l'article 489.1.5 TRLC. Ha fet una cosa més exigent i útil: ha posat la pilota al terrat dels nostres tribunals i del legislador. Als primers, perquè verifiquin si, en el cas concret, la restricció està justificada i és proporcional; al segon, perquè, si vol mantenir l'exclusió, argumenti seriosament i mesuri impactes.

Mentre el Tribunal Suprem no fixi doctrina i el legislador no ordeni el sistema amb una justificació robusta, la via jurisdiccional està oferint solucions sensates: exonerar totalment quan la prohibició és desproporcionada. Aquest nou paradigma interpretatiu no desprotegeix l'erari: simplement exigeix al legislador que expliqui per què i en quina mesura restringeix la segona oportunitat.

El debat segueix obert i no hi ha "patent de cors" per a l'article 489.1.5 TRLC. Però ja no som on érem: el crèdit públic deixa de ser un tabú i entra en el terreny que toca, el de la proporcionalitat provada i la justificació deguda. Si volem una economia dinàmica, que reutilitza el talent i no cronifiqui el fracàs, cal convertir la segona oportunitat en una realitat operativa també davant del crèdit públic. És una qüestió de seguretat jurídica, d'eficiència econòmica i, en el fons, d'allò que el legislador va invocar però ha d'explicar millor: una societat justa i solidària.