En la pràctica diària de moltes pimes i professionals, és habitual signar contractes amb grans proveïdors: energia, telecomunicacions, programari, logística, plataformes digitals, etc. El patró es repeteix: un document extens, poc negociable, amb condicions generals redactades pel proveïdor i una pressió clara per signar "com més aviat millor" si es vol el servei o el descompte ofert. Tanmateix, que el contracte vingui "de sèrie" no significa que tot sigui vàlid o admissible. També entre empreses hi ha límits jurídics davant de clàusules abusives o clarament desequilibrades, especialment quan la part feble és una Pime (petita i mitjana empresa) o un professional que, en la pràctica, s'adhereix a allò que li posen al davant.
Les condicions generals de la contractació són aquests textos de tipus estàndard que un proveïdor utilitza amb tots els seus clients. No es negocien una a una, sinó que s'accepten en bloc, ja sigui en un contracte en paper, amb un clic en donar-se d'alta en línia o en signar electrònicament un PDF. Encara que el contracte sigui "entre empreses", aquestes condicions generals han de respectar la llei, la bona fe i no han de generar un desequilibri greu entre els drets i obligacions de les parts. El principi d'autonomia de la voluntat té límits: no tot allò que es firma és automàticament vàlid.
En la pràctica, hi ha certs tipus de clàusules que haurien d'encendre les alarmes del petit empresari o professional. Una de les més habituals són les limitacions de responsabilitat excessives: per exemple, el proveïdor que gairebé s'exonera completament de respondre encara que la fallada en el seu servei deixi l'empresa client sense poder treballar durant diversos dies. No és el mateix limitar raonablement una determinada responsabilitat que buidar-la de contingut.
També són problemàtics els terminis de pagament massa llargs. Acceptar terminis molt superiors als habituals pot tensionar greument la tresoreria de la Pime; la normativa de lluita contra la morositat fixa uns criteris que cal respectar, i certs pactes poden ser nuls si suposen un abús de la posició del proveïdor.
Un altre focus de conflicte freqüent són les penalitzacions desproporcionades, molt elevades per incompliments menors del client, mentre que el proveïdor amb prou feines assumeix sancions si no presta correctament el servei. La desproporció és un indici clar de desequilibri contractual. A això s'hi afegeixen les pròrrogues automàtiques i les clàusules de sortida que preveuen renovacions tàcites per períodes llargs, amb finestres de cancel·lació mínimes i penalitzacions si el client decideix resoldre el contracte, dificultant "de facto" la llibertat de canviar de proveïdor.
Finalment, són especialment delicades les clàusules que permeten al proveïdor modificar unilateralment preus o condicions sense un veritable dret d'oposició del client, col·locant-lo en una situació de dependència excessiva.
En l'àmbit B2B ("Business to Business" o en català "d'empresa a empresa"), no s'aplica exactament el mateix concepte de "clàusula abusiva" que davant de consumidors, però sí que existeixen criteris rellevants per valorar la validesa d'aquestes estipulacions. Importa la manca real de negociació, és a dir, si ens trobem davant d'un autèntic contracte d'adhesió; l'absència de reciprocitat, quan el proveïdor es reserva drets que nega al client; el desequilibri greu entre allò que una part dóna i allò que rep; i la contradicció amb la bona fe contractual i amb la finalitat econòmica raonable del contracte. En aquests casos, un jutge pot arribar a declarar la nul·litat de la clàusula, mantenir la resta del contracte en vigor i integrar-ne el contingut amb les normes supletòries aplicables.
Què pot fer l'empresari en la pràctica?. En primer lloc, llegir i marcar les clàusules dubtoses, prestant especial atenció a la responsabilitat, els terminis de pagament, la durada, les penalitzacions i les modificacions unilaterals. En segon lloc, demanar canvis per escrit: encara que el proveïdor digui que "no es toca res", val la pena intentar-ho i deixar-ne constància per correu electrònic. També és aconsellable valorar el cost d'oportunitat: de vegades el suposat "gran descompte" queda neutralitzat pel risc jurídic que s'assumeix. Quan el contracte tindrà un impacte rellevant, per una facturació elevada, dependència tecnològica o llarga durada, resulta prudent consultar preventivament amb un professional jurídic. I, si malgrat tot acaba produint-se un conflicte, no convé resignar-se d'entrada: si una clàusula ha tingut efectes molt greus, se'n pot analitzar la validesa i plantejar una renegociació o, si escau, una acció judicial.
En definitiva, les Pimes i els professionals no estan indefensos davant de les condicions imposades pels grans proveïdors. La clau és deixar de veure el contracte com un mer tràmit administratiu i començar a veure'l com el que és: la "constitució" de la relació comercial.
Detectar a temps clàusules desequilibrades, negociar allò que sigui possible i documentar bé les objeccions pot marcar la diferència entre una relació comercial sana i un problema jurídic seriós. I, en cas de dubte, és molt millor revisar abans de signar i negociar, per tractar de deixar de jugar en camp contrari.