En un article anterior analitzàvem la responsabilitat del fabricant quan el destinatari final del producte és un consumidor o usuari, sota el marc del Codi de consum de Catalunya i del Reial decret legislatiu 1/2007, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries (TRLGDCU). En aquell àmbit, les garanties legals, les presumpcions probatòries i els drets de reparació o substitució operen de manera imperativa i protectora a favor del consumidor.

Ara bé, la situació és diferent quan el producte fabricat és adquirit per un comerciant, empresari o professional en l'exercici de la seva activitat. Aquest escenari, exigeix un tractament jurídic específic.

El primer punt és entendre per què no s'aplica el règim protector del TRLGDCU. L'article 3 d'aquesta norma considera consumidors les persones físiques que actuen amb un propòsit aliè a la seva activitat empresarial o professional, i també determinades persones jurídiques o entitats sense personalitat que actuen sense ànim de lucre en un àmbit aliè a una activitat empresarial. Per tant, quan un empresari adquireix un producte per incorporar-lo al seu procés productiu, revendre'l o utilitzar-lo en la prestació dels seus serveis, queda fora d'aquest àmbit protector. La mateixa lògica segueix el Codi de consum de Catalunya, orientat a les relacions de consum i no a les relacions ordinàries entre operadors econòmics.

Això no significa que el fabricant quedi exempt de responsabilitat. El que canvia és el règim aplicable: del dret de consum es passa al dret mercantil i, quan correspongui, al dret civil comú aplicable a Catalunya.

Quan el comprador adquireix productes mobles per revendre'ls, en la mateixa forma o en una de diferent, amb ànim de lucre, la relació pot qualificar-se de compravenda mercantil. L'article 325 del Codi de comerç n'és el punt de partida. Ara bé, no tota compra feta per un empresari és automàticament mercantil: cal valorar el destí del bé, la funció econòmica de l'operació i l'eventual existència d'una norma mercantil especial. De fet, l'article 326 del mateix Codi exclou, entre d'altres, les compres destinades al consum del comprador.

En aquest marc, l'article 342 del Codi de comerç té una importància pràctica decisiva. Estableix que el comprador que no formuli cap reclamació pels vicis interns de la cosa venuda dins dels trenta dies següents al lliurament perd tota acció i dret a repetir per aquesta causa contra el venedor. El comprador empresari, per tant, ha d'actuar amb diligència: examinar la mercaderia i denunciar els vicis interns dins d'aquest termini breu.

Ara bé, aquesta càrrega inicial de denúncia no s'ha de confondre amb el termini posterior per exercir l'acció o els remeis corresponents. En l'àmbit de Catalunya, si la reclamació s'articula com a falta de conformitat o com a exercici dels remeis de la compravenda del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, cal tenir present que el venedor respon de la falta de conformitat existent en el moment del lliurament i manifestada durant els tres anys següents, i que les pretensions derivades dels remeis de la compravenda s'extingeixen, amb caràcter general, en el termini de tres anys, llevat que la llei fixi un altre termini. Per això, en contractes sotmesos al dret comú català, no és prudent afirmar sense matisos que l'acció caduca sempre als sis mesos.

Quan el problema no és un simple vici intern, sinó una manca de conformitat greu o una entrega substancialment diferent del que s'havia contractat, fins al punt de frustrar la finalitat econòmica del contracte, la qüestió pot sortir del règim estricte dels vicis ocults mercantils. En aquests casos es pot parlar d'incompliment essencial, figura que la doctrina jurisprudencial ha relacionat tradicionalment amb l'aliud pro alio.

En l'àmbit català, aquesta anàlisi s'ha de connectar amb el Codi civil de Catalunya, que exigeix que el bé sigui conforme al contracte i reconeix remeis com el compliment específic, la suspensió del compliment, la resolució, la reducció del preu i la indemnització de danys i perjudicis. El termini aplicable no s'ha d'identificar automàticament amb els cinc anys de l'article 1964 del Codi civil espanyol. En defecte d'un termini mercantil especial, cal acudir al dret comú aplicable a Catalunya i, en particular, al règim de prescripció i de remeis del Codi civil de Catalunya.

En concret, les pretensions derivades dels remeis de la compravenda del llibre sisè del Codi civil de Catalunya s'extingeixen, amb caràcter general, en tres anys. Si la pretensió no encaixa en aquest règim especial i no hi ha un termini mercantil específic, caldrà valorar l'aplicació del termini general de deu anys del dret civil català, sense acudir automàticament al termini de cinc anys del Codi civil espanyol.

En conclusió, el règim del fabricant davant el comprador empresarial és menys protector per al comprador que el règim de consum, però no exonera el fabricant de responsabilitat. Un producte defectuós pot generar responsabilitat contractual i extracontractual. A més, en determinats supòsits de danys personals causats per productes defectuosos, pot entrar en joc el règim especial de responsabilitat del productor, que protegeix el perjudicat i no s'identifica amb la garantia contractual pròpia de la relació entre empresaris. Aquest règim especial no cobreix els danys materials en el propi producte defectuós, que s'han de reclamar conforme a la legislació civil i mercantil aplicable.

Fabricar bé, contractar bé i respondre bé continua sent, també en l'àmbit mercantil, la millor garantia de continuïtat i reputació empresarial.