Editorial

Després de la tempesta ve... el diàleg

Amb el referèndum anem cap al xoc de trens; després haurà de venir el necessari diàleg, però sota uns nous paràmetres

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Un argument clàssic de la mediació -política i social- és que acostumem a tenir esquemes massa lineals en la resolució dels conflictes. M'explico. La seqüència estàndard és: s'intenta el diàleg i si no és possible, arriba el xoc de trens i l'estripada, que deixa el conflicte en una situació irresoluble. Però la realitat, que és tossuda i molt més circular, ens demostra que molts cops no és així. Que la falta de capacitat de diàleg porta al xoc de trens és innegable, però sovint, és precisament després dels joc als fets consumats quan es crea l'escenari per construir el nou statu quo.

Que el referèndum de l'1 d'octubre ha entrat en la fase aguda del xoc de trens és evident. Que bona part de les decisions que es prenen a tots els bàndols (perquè n'hi ha bastant més que dos) són gesticulacions dedicades a la pròpia parròquia, també. I que això conduirà el procés sobiranista i les relacions polítiques entre Catalunya i l'Estat a una situació límit és el que ja estem veient. Però això no ha de ser, necessàriament, dolent.

No farem futurologia d'un procés en el que ni els analistes més reputats gosen fer pronòstics categòrics. Però no tenim cap dubte que la solució arribarà des del diàleg. Un diàleg nou, que se situarà en uns nous paràmetres, definits després de l'imminent xoc de trens. I que ja es comencen a intuir entre línies. Algunes forces de l'oposició al Parlament, que per acció o omissió han estat contràries al dret a decidir, comencen a entonar allò de "votar, però no en aquestes condicions". A Madrid és més difícil apartar-se de l'estèril discurs legalista, però necessàriament haurà de passar, perquè els hi va molt. I en l'àmbit de les aliances que impulsen el procés, tot es replantejarà a mesura que apareguin escenaris alternatius, que fins ara no hi són.

La necessitat de reformar l'Estatut a començaments de mil·lenni era una pretensió de grups minoritaris al Parlament de Catalunya i va acabar sent una reclamació del 90% de la cambra, quan els partits majoritaris no van tenir més remei que fer-se-la seva. Després, l'Estat va escapçar el consens utilitzant el Tribunal Constitucional. I això ens ha portat fins aquí. La dialèctica de Hegel ens va obrir els ulls a que la història avança per la tensió entre una tesi emergent i la seva antítesi, que és una virulenta reacció ad hoc. Un conflicte que acabava precipitant la síntesi, entesa com un terme mig, fruit del diàleg de postures antagòniques. Els marxistes Alan Woods i Ted Grant, a la seva obra 'Raó i revolució', adaptaven a la política la teoria d'Einstein que en física l'acumulació de canvis quantitatius precipita els canvis qualitatius. Veurem quines síntesis i quins canvis qualitatius surten de tot plegat.