Tribuna

L’antídot contra la impotència

Si ens paralitzem per la incertesa i no fem res, segur que no aconseguirem resultats

Chus Blasco

Co-fundadora i consultora d’estratègia i finances a www.afca.cat
Professora d’estratègia i finances a BAU, Centre Universitari de Disseny 

Es va escampant la sensació de que no controlem res. Quan sembla que "el món s'acaba", és fàcil sentir impotència davant la pèrdua de les certeses i de la sensació de seguretat. Realment, els nostres cervells no estan gaire ben preparats per a la incertesa. Necessitem saber què passarà, i la situació de pandèmia global ens ha descol·locat completament. Sembla que la lògica de la por s'està imposant i hauríem d'intentar no quedar atrapats en aquest cercle viciós que ens pot portar a posar fre al progrés necessari per les persones, la societat i l'economia.

Des de la impotència i la inacció no es pot crear res. Ho vaig aprendre be fa molts anys quan un metge em va donar un diagnòstic que canviaria la meva perspectiva sobre el treball i el seu significat. Després de molts mesos malalta i de moltes proves i analítiques que no donaven cap explicació sobre l'origen, vaig rebre el diagnòstic de que patia una malaltia crònica per la que no existia cura. L'únic que podia fer per mi la medicina era alleugerir els símptomes. El que em recomanava el metge és que jo anés canviant els meus hàbits i les meves rutines, per tal d'adaptar la meva activitat al ritme que la malaltia em permetés. Paradoxalment, per tal de millorar la salut, em tocava ser part activa. Havia de reduir dràsticament el meu ritme de treball, perquè si no ho feia la meva salut podia seguir empitjorant. En aquell moment ja era autònoma, i això segons el metge era una sort (!) perquè em permetria "adequar" el nivell d'activitat. Tècnicament, podia organitzar el meu temps, però te un límit. No hi ha més del que hi ha. La impotència inicial em va portar a aprendre molt sobre productivitat.

El metge em va dir que no deixés de fer allò que m'agradava més. La recerca d'una solució amb molts pocs recursos (temps i energia) em va portar a aprendre el concepte de multiplicar el temps. La gestió del temps és emocional perquè la creació de temps suposa deixar de fer coses. Com que era molt lluny de poder treballar vuit hores al dia, vaig haver de canviar la meva forma de pensar sobre la feina. Vaig passar moltíssimes hores pensant com podia estalviar-me tasques prescindibles. Vaig descobrir que podia ser extraordinàriament efectiva amb la tercera part de les hores. Moltes vegades amb molt menys. En lloc de fer tasques, havia d'enfocar-me a resoldre problemes. Vaig haver d'entendre el significat de les tasques que jo feia per escollir deliberadament només a aquelles que tenien rellevància pel futur. Era aplicable tant a la feina com a la vida personal. Descobrir el que feia millor va fer possible no només una adaptació de la meva feina, sinó que es va convertir en un multiplicador de valor.

Posar en acció la meva experiència ajudant a altres persones va ser la millor de les motivacions per aprendre a autogestionar la meva salut. Poder ajudar a persones que tenen empreses a prendre millors decisions sobre les finances dels seus negocis ha estat, sense dubte, el motor que necessitava. Quan sembla que no es pot fer res, és el moment d'actuar. Si ens paralitzem per la incertesa i no fem res, segur que no aconseguirem resultats.

La millor cura davant la impotència és ser útil als altres. La palanca dels canvis a qualsevol empresa som les persones. Ho sap molt bé l'Adam Grant, un psicòleg especialitzat en organitzacions que ha estudiat les dinàmiques de la productivitat. La seva recerca ha descobert un poderós motivador subestimat que és ajudar als altres. Acostumem a pensar que les persones més individualistes estan millor preparades per aconseguir l'èxit professional i empresarial. Però les dades mostren que la obsessió per l'èxit individual ha convertit la majoria d'organitzacions en llocs pocs saludables per a les persones que hi treballen. Quan ens concentrem en la nostra pròpia supervivència com a individus, actuem biològicament. Descartem qualsevol oportunitat de progrés perquè progressar implica assumir riscos. Ens convertim en cínics, egoistes i paranoics. Anar a la recerca de l'interès propi és el que afebleix les organitzacions, perquè fa perdre la perspectiva del que és realment important i necessari per poder progressar col·lectivament.

El que fa a les empreses robustes és el seu capital social. Els equips de persones que treballen juntes al llarg del temps son millors, perquè porta temps desenvolupar la confiança que es necessita per col·laborar. L'antídot contra la impotència és la utilitat. Si ens reservem temps per veure què està passant fora del nostre cercle de preocupació, descobrirem el poder de col·laborar. La majoria de les persones busquem tenir relacions saludables amb les persones i amb el nostre entorn. Hem menystingut la productivitat de la generositat.