La pandèmia ens ha deixat un reguitzell de canvis en el nostre dia a dia a la feina. Més enllà de les mascaretes, les formacions en línia, reunions per videotrucada i congressos virtuals formen part ja del paisatge habitual. Això per no parlar del teletreball. Algunes empreses han aprofitat per fer un canvi definitiu i abraçar el treball des de casa. Altres, tot el contrari, ja han fet retornar a tothom al centre de treball. I moltes estan triant, de moment, un model híbrid que busca satisfer totes les parts. Però, què podem esperar a partir d'aquí?

Un recent estudi de Gartner preveu que el 2024, i als Estats Units, només el 25% de les reunions seran presencials. La resta, totalment en línia. Un altre estudi, també de Gartner, indica que el 74% d'empreses adoptarà el teletreball de forma permanent per alguns dels seus empleats. Això, de nou, als Estats Units. Aquí possiblement tardem una mica més en adoptar els canvis, però això ja és irreversible, fins i tot per un tema de competitivitat de costos. Aquest treball des de casa se suporta sobre nous sistemes de treball i les trobades del món físic venen substituïdes per reunions en diferents formats, però sempre amb una pantalla pel mig.

Tanmateix, tanta vida en línia sovint no és vida. Es parla fa mesos de la "fatiga per Zoom", un fenomen que tots hem patit. Per cert, se l'ha batejat amb Zoom com a plataforma líder en videoconferència que és, però passa exactament el mateix amb Teams, Meet, Webex, Jitsi o la que preferim.

I és que la connexió continuada amb altres persones a través de la pantalla té unes quantes contrapartides. La reconeguda revista sobre psicologia Techology, Mind and Behaviour ja parlava fa uns mesos dels problemes que pot comportar la intensitat de comunicació a través d'una pantalla. Primer de tot, l'intens contacte visual que es produeix no és natural. Ni això ni la mida de les cares. En una reunió física anem canviant els punts de mira, prenem notes o fem el que sigui. En una trobada digital, no. Ens estem mirant i escodrinyant contínuament. Mentre no canviïn les plataformes, una solució és rebaixar la mida de la finestra per tal que les cares siguin més naturals.

Segona cosa, veure't contínuament a la pantalla tampoc és massa natural, és com estar tot el dia davant d'un mirall. Seria molt més recomanable desactivar la nostra vista si l'únic que volem és enviar la senyal de vídeo per a la resta.

No menys important, els processos cognitius milloren si estem en moviment. Això a Apple ho coneixien bé, eren famosos els passeigs d'Steve Jobs per ajudar a pensar o tindre una conversa. En canvi, quan estem clavats a la cadira una hora darrera una altra això es perd i el nostre cervell no flueix de la mateixa manera. Igualment, la persona que ha de comunicar veu el seu espai limitat a l'angle de la càmera, el que limita radicalment els moviments i gesticulacions necessaris en una presentació. Veurem en el futur nous espais ja dissenyats específicament per minvar aquests efectes. Per exemple, algunes de les millors escoles de negoci ja han preparat fantàstics espais on el professor té total llibertat de moviments.

Finalment, la càrrega cognitiva en les connexions per vídeo és molt més alta. En una trobada física la comunicació no verbal és bastant natural, tots nosaltres fem una sèrie de gesticulacions de forma no conscient. Però quan intervé el vídeo, sobreactuem per enviar senyals i mirar de reforçar el nostre missatge. Afegim de forma activa més informació al missatge, el que acaba provocant una càrrega cognitiva molt més alta i, per tant, molt més desgast per tots. Davant d'això hem de mirar de combinar les connexions amb minuts de només àudio i permetre que anem obrint i tancant càmeres.

No podem jugar a futuròlegs, és un esport de risc. Però sí sabem que en menor o major mesura això ens afectarà, i no d'una forma lateral o imperceptible. Les videotrucades i reunions digitals ja formen part de la nostra rutina, i no desapareixeran. La comunicació a través d'una pantalla és molt més efectiva i competitiva en molts aspectes. Però a la vegada provoca un desgast important a nivell visual, social, emocional i en la nostra motivació. Pot ser que es rebaixi la seva intensitat, però ara ja hem encetat el pastís.

Cal recordar, arribats a aquest punt, que una idea no val res si no sabem comunicar-la. Els canvis d'hàbits comporten adaptació i no sempre s'encerta a la primera. Caldrà doncs que posem un afegit d'atenció a tot plegat, no deixant a la improvisació de cadascú com gestionem les trobades en digital.