14 d'abril de 1993. Estem en el descans entre el partit de l'NBA que enfrontava als llegendaris Chicago Bulls i Miami Heat. Entre d'altres, hi són Scottie Pipen i el mite Michael Jordan. Llavors els Chicago Bulls s'havien empescat un concurs consistent en que si un espectador del partit aconseguia fer cistella des de 23 metres s'emportaria un milió de dòlars. 23 metres vol dir tirar des de darrera de la línia de tres...de l'altre costat del camp.
19 persones ho havien provat ja sense èxit quan li tocava al desconegut Don Calhoun. En un tir fora de sèrie, i contra tot pronòstic, va fer cistella. El pavelló esportiu va esclatar com gairebé mai abans, va ser un moment increïble. Però l'asseguradora, American Hole 'N One Inc, no volia deixar anar els calers i va començar a arrossegar els peus amb l'excusa que Don Calhoun havia jugat al bàsquet en la seva etapa universitària. En aquest cas la intervenció del temut Michael Jordan va ser decisiva per tal que l'home acabés cobrant, però li va anar d'un pèl.
I és que la història del màrqueting és plena de grans fracassos comercials, especialment en promocions estrambòtiques.
A la Xina hi ha un bufet lliure que per un preu ridícul pots menjar-te tot el que càpiga en un plat. Què fa la gent? Autèntiques escultures dignes del barroc amb més de 60 centímetres d'alçada plenes de menjar. Surt a compte? És clar que no, però TikTok en va ple. Les coses del món modern.
Això em recorda una altra promoció molt més ruïnosa, la de Red Lobster. Compte, estem parlant d'una cadena internacional amb més de 700 punts arreu del món. D'una estructura així un s'espera racionalitat i sofisticació en la gestió. Bé, sí o no o tot el contrari.
De tota la vida que havien fet una promoció molt senzilla: et podies fotre totes les gambes que volguessis, sense límit. Només calia pagar 20 dòlars i et donaven dues gambes, però podies repetir infinites vegades. Però aquesta promoció només estava vigent durant una petita part de l'any. De manera que quan les vendes van baixar van pensar que seria bona idea allargar-ho a tot l'any i deixar-ho de forma permanent. Això va acabar atraient un tipus de consumidor no habitual que NOMÉS volia lo de les gambes gratis. Resultat? Ras i curt, 11 milions de dòlars en pèrdues. Atura't un moment per rumiar quantes gambes fan un milió de dòlars.
Compte, no són els únics que han tingut idees fora de sèrie. American Airlines, una de les companyies aèries més potents del planeta, també en va fer una de grossa. El 1981, quan volar encara era una cosa exclusiva, va treure una campanya sense fissures. Si pagaves 250.000 dòlars (una fortuna llavors) tindries dret a vols il·limitats de per vida a primera classe. American Airlines cregué que això només ho comprarien les grans grans companyies per moure els seus alts executius, creant un vincle de fidelització que faria compensar la despesa. Però mira, no, de nou el ser humà demostrà com n'és de curiós per segons què. Aviat van aparèixer passatgers que viatjaven sovint, molt sovint. Com Mike Joyce, que volà 16 vegades des de Chicago a Londres en 25 dies. Tot això en primera classe, sense fer cues, amb reserves addicionals per si de cas el temps es girava en contra i tot tipus de privilegis. Steven Rothstein, un altre passatger intrèpid, porta acumulades més de 30 milions de milles en viatges. Els casos es multiplicaren donant peu a tot tipus d'anècdotes que cada cop feien menys gràcia a American Airlines. Llavors van pujar el preu a 600.00 dòlars, després a 1 milió fins que es van adonar que l'aigua sempre troba el lloc per on fugir. El 1994 es va acabar el pa que s'hi donava.
I diràs, bé, això només pot passar als estimats Estats Units que ja se sap com són. Doncs mira, no. Als de Walkers Crisp (Lay's aquí) se'ls va ocórrer una promoció molt original. Si compraves una bossa de patates convencional (menys d'un euro llavors) podies guanyar-ne uns 16 si eres capaç de predir el temps que faria. Problema? Que estem parlant del Regne Unit on fer la predicció del temps és bastant, diguem, fàcil. Durant una setmana va ploure tantíssim que van perdre més d'un milió de lliures.
Això sí, segur que ara mateix hi ha algú a Leicester fent-se una bossa de Walkers Crisp amb un somriure sota el nas recordant el dia que va guanyar el pols a una empresa gegantina. Ens queda això, les rebequeries.