L'article 37 de la Llei 16/2022 preveu la figura del concurs sense massa, una opció que s'aplica quan els actius del deutor són inexistents o molt inferiors als que permetrien la liquidació del deute. Aquesta via simplifica molt el procediment i, per tant, exerceix de mecanisme efectiu d'aquell principi de la Segona Oportunitat que persegueix evitar la mort civil d'empreses i particulars que es troben en una situació de gran dificultat.

Per considerar un concurs de creditors com a concurs sense massa s'han de donar uns seguit de supòsits: que el concursat manqui de béns i drets que siguin legalment embargables; que el cost de realització dels béns i drets del concursat fos manifestament desproporcionat del previsible valor venal; que els béns i drets del concursat lliures de càrregues fossin de valor inferior al previsible cost del procediment; o que les càrregues existents sobre els béns i drets del concursat ho siguin per import superior al valor de mercat d'aquests béns i drets. 

Quan un cas encaixa en aquests supòsits es pot beneficiar d'aquesta figura, un pas endavant cap a aquesta Segona Oportunitat que, a la pràctica, no acaba de ser complet per la no exoneració del deute públic. Una resistència que continuen plantejant des de l'Administració, contradictòria si tenim en compte que el que es persegueix amb la Segona Oportunitat és salvar un actiu social com és una empresa.

Ha contribuït a aquesta situació una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del mes d'abril de 2024 que dona llibertat als països a decidir si exonera o no del deute públic a les persones i empreses que es trobin en aquesta situació. A l'Estat espanyol, es marca un mínim de 10.000 euros per a cada deute amb cada administració. És a dir, que es pot exonerar, però només fins a aquesta quantitat de 5 dígits, el que suposa que, després de passar per aquest procediment, i tot i que poden haver reduccions de deute molt considerables, la motxilla serà encara molt pesada.

Es paradoxal que, com demostra un cas recentment guanyat pel nostre despatx, s'exonerin deutes privats superiors als 700.000 euros però no un de poc menys de 2.000 amb una administració pública. Si de veritat ens creiem aquest mecanisme de la Segona Oportunitat com una reparació de l'interès general de salvar empreses i emprenedors, l'Administració hauria de donar exemple i, en aquells casos en que un deutor compleix els supòsits i requisits marcats per la Llei, renunciar a la seva habitual voracitat recaptatòria per protegir un bé major. Cosa que han de fer, a la força, els creditors privats.