Quan es parla de consum d'aigua potable a Tarragona un dels focus mira indefugiblement a la indústria petroquímica, sobretot, i el turisme. La llei del minitransvasament (1981) es va fer en part per poder garantir l'abastament a les empreses químiques en una situació de greu dèficit hídric. No és cap secret. La petroquímica es va implicar directament en la creació del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT), ens d'interès públic però també amb algunes empreses químiques dins del seu òrgan de direcció. La indústria dels dos grans polígons petroquímics va pagar part de l'obra del minitransvasament.
La sequera, empesa ara per l'emergència climàtica, obliga a la mateixa indústria química que va impulsar el minitransvasament a reduir el consum d'aigua potable en els processos de fabricació de plàstics o carburants. La petroquímica tarragonina juga amb avantatge perquè fa anys que hi treballa. La bandera és Aitasa, el projecte industrial creat justament per reutilitzar part de l'aigua per a usos industrials.
Aitasa vol créixer més en pocs anys. Els 5,9 Hm3 d'aigua regenerada per usos industrials de l'any passat, el 7,5% del total, s'incrementaran exponencialment si es compleix el pla industrial d'Aitasa. Dels gairebé 6 Hm3 anuals actuals es passarà a prop de 9 Hm3 al 2025, segons explica a l'INDICADOR el Daniel Montserrat, director d'Aitasa.
Per fer-ho possible, s'invertirà per poder regenerar més aigua feta servir per la petroquímica. S'ampliarà la planta. Aitasa té des del 2012 una concessió d'aigua regenerada per part de les estacions depuradores d'aigua de Tarragona i Vila-seca. El primer pas, arribar als 6,8 Hm3 i es farà gràcies a l'ampliació de la concessió a través d'un conveni signat amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Amb l'ampliació de la planta es podria arribar en un futur a un màxim de 25 Hm3 d'aigua regenerada per a usos industrials. Això suposaria deixar de dependre de l'aigua del CAT. L'any passat les 26 indústries consorciades van gastar en total 28 Hm3.
Per fer realitat aquest objectiu de màxims, Aitasa haurà de buscar més aigua d'altres depuradores urbanes, més enllà de Vila-seca i Tarragona, per poder regenerar-la i fer-la servir als processos industrials en el lloc de l'aigua de boca. "La tercera fase no la veurem en les actuals instal·lacions d'Aitasa", avança el seu director.
Fa un any i mig que es va posar en marxa una planta de tractament de l'aigua feta servir per la pròpia indústria. Aigua que es llença al mar un cop tractada però que té "qualitat prou bona per reutilitzar-la", destaca Montserrat.
El projecte de reutilització de les aigües de la indústria química s'ha accelerat en el context de sequera, tot i que respon a un full de ruta que ve d'abans. El pla és que anualment es facin servir entre 6 i 8 Hm3 d'aigua regenerada per a usos industrials als dos polígons químics.
S'estan fent proves i els resultats dels pilots diran si arribar als 8 Hm3 és viable a curt termini. Si tot acaba encaixant, el repte d'Aitasa és que "més del 40% de l'aigua de la química arribi a ser reutilitzada", augura Montserrat. Al 2026 és l'horitzó més optimista amb el que treballen per fer-ho realitat.
"L'aigua regenerada té un cost entre un 15 y un 20% superior a l'aigua del CAT", assegura Montserrat. Fer servir més aigua reutilitzada, que abans acabava al mar, suposa però un enorme avantatge competitiu en un context de sequera, tot i que el minitransvasament de l'Ebre hagi estat fins ara una garantia. Per responsabilitat medi ambiental les grans empreses es veuen també molt pressionades socialment.
Algunes de les companyies més grans i amb més consum d'aigua, com és el cas de Repsol, han fet públics els seus compromisos. Javier Sancho, director del complex industrial de la firma petrolera a Tarragona, va anunciar setmanes enrere que vol passar del 18% d'aigua reutilitzada durant el 2023 al 40% al 2027. Un salt enorme amb unes xifres semblants a les del full de ruta global de la química tarragonina a través d'Aitasa. Repsol és un dels actors clau del projecte.
A la memòria que aquesta sequera va deixar l'embassament de Mequinensa, el més gran de la conca de l'Ebre, a només un 35% de la seva capacitat a l'estiu de 2023. Un registre sense gaire precedents. Mequinensa és la referència del CAT i aleshores es van activar les restriccions en el consum d'aigua de boca.
Les conseqüències van ser també inèdites, amb la meitat de l'aigua de reg per al cultiu d'arròs al delta de l'Ebre. La reducció de la producció de mitjana de la collita ha estat enguany al voltant del 30%. Un cop especialment dur en un moment en el que el preu de l'arròs és alt perquè a nivell internacional l'emergència climàtica i la sequera també han sacsejat altres països productors, com és el cas d'Itàlia.
Fonts de la indústria química destaquen que el minitransvasament de l'Ebre va ser sufragat en aproximadament una tercera part per les 25 indústries que ara gaudeixen de la concessió d'aigua legalment adjudicada. "La indústria va fer possible l'arribada de l'aigua de l'Ebre al Camp de Tarragona", sostenen. Afegeixen que el consum d'aigua, amb xifres molt grans, respon a la mida del polígon químic de Tarragona, el més gran del sud d'Europa. "Genera productes de primera necessitat per a la societat, des de fer possible la mobilitat a fabricar materials per al sector sanitari", recorden.
La química, a la recerca de pous
Aitasa va néixer com a empresa el 1965 amb l'arribada de la indústria química a Tarragona. El seu objectiu llavors, buscar aigua amb la prospecció de nous pous. Un escenari a l'altre extrem del que passa ara. ¿Algú s'imagina l'impacte social de la recerca d'aigua al subsol per part de les grans indústries químiques per a processos industrials? Més de seixanta pous del Camp de Tarragona, de l'època, van tenir el segell d'Aitasa.