La transició energètica és, a hores d'ara, una urgència mediambiental i social no només des del punt de vista del benestar de les generacions futures sinó també si pensem en les generacions actuals, que difícilment podran mantenir els nivells de benestar si el mix energètic no canvia de manera radical i accelerada.

Actualment, l'energia elèctrica produïda amb fonts renovables no arriba al 20% a Catalunya, mentre que per al conjunt de la Unió Europea les dades se situen per sobre del 40%. Els objectius d'energies renovables fixats en el Full de Ruta Energètic de Catalunya suposen que el 50% d'electricitat provingui de fonts renovables el 2030 i el 100%, el 2050. El compliment d'aquesta previsió requerirà una transformació profunda i sostinguda del model energètic, cosa que molt difícilment comptarà amb una acceptació generalitzada.

La paradoxa rau en el fet que hi ha un consens molt ampli sobre la necessitat d'accelerar el desplegament de les energies renovables, però també hi ha una oposició notable quan cal ubicar aerogeneradors, parcs fotovoltaics o noves infraestructures energètiques prop d'entorns habitats o naturals.

En concret, segons la Prospectiva Energètica de Catalunya, per assolir aquests objectius caldria multiplicar per més de deu la generació renovable actual i instal·lar desenes de milers de MW addicionals. Aquesta implantació suposaria una ocupació significativa de terreny que no es podrà fer sense un ampli diàleg social entre tots els agents implicats, l'atorgament de compensacions justes als ciutadans que en resultin perjudicats, l'impuls de l'autoconsum amb canvis normatius i ajuts públics, una notable acceleració administrativa i, també, un esforç tecnològic ingent per tal de millorar la capacitat d'emmagatzematge d'energia.

Si no es resolen els conflictes locals (que a hores d'ara són molt importants) difícilment s'arribarà a les fites esperades. En resum, complir plenament els objectius i acontentar tothom no és un escenari realista des del punt de vista social i administratiu. Serà necessari trobar equilibris, garantir la transparència, aconseguir més diàleg social i compartir beneficis i costos, perquè el gran repte no és només tècnic, sinó sobretot territorial i requereix canvis en la governança energètica.

Si ens plantegem quan podríem estar preparats per deixar de dependre de les energies no renovables, la resposta no és gaire afalagadora. Amb el ritme actual d'inversió i transformació energètica, deixar de dependre de les energies no renovables és un repte enormement complex i difícilment podrà assolir-se abans del 2050. Tot i que els avenços són significatius, encara existeixen limitacions tecnològiques, infraestructurals i reguladores que frenen una transició total. Al marge que hi hagi una forta progressió de les renovables, la dependència residual dels combustibles fòssils perdurarà encara moltes dècades, especialment en sectors com el químic o el transport de mercaderies. La plena autosuficiència renovable requerirà, a més, la interconnexió de xarxes elèctriques i la millora del sistema d'emmagatzematge i distribució a una escala que encara no s'ha assolit.

Actualment, hi ha unes necessitats energètiques que òptimament s'han de cobrir amb fonts d'energia renovables, però cal ser conscients que, si l'energia generada no és suficient, caldrà recórrer a altres fonts. Si enfoquem el debat des d'una perspectiva realista, en aquest procés de transició energètica les nuclears poden jugar un paper per suplir-ne les mancances. A Catalunya les nuclears generen el 50% de l'electricitat produïda, la qual cosa mostra la dificultat de prescindir d'aquesta font d'energia a curt i mig termini. Si ens fixem què succeeix en altres indrets de la UE, plantejar la fi de la dependència de l'energia nuclear és un objectiu que molts països estan debatent i, en alguns casos, planificant a llarg termini, però aquest és un escenari complex des del punt de vista tècnic, econòmic i de seguretat energètica.

A Catalunya i a l'Estat espanyol, el calendari oficial preveu tancar progressivament les centrals nuclears durant la dècada de 2030, tot i que diversos experts i institucions del sector adverteixen que una sortida precipitada podria posar en risc la seguretat del subministrament elèctric, especialment si tenim en compte les limitacions de les fonts renovables en períodes de demanda màxima o d'escassa producció, atès la capacitat de l'energia nuclear d'aportar estabilitat al sistema, independentment de les condicions meteorològiques. Per substituir-la completament caldria un increment molt significatiu de la capacitat renovable, sistemes avançats d'emmagatzematge i una xarxa de distribució més flexible i interconnectada. En resum, és tècnicament possible reduir o fins i tot eliminar la dependència nuclear a llarg termini si es manté un ritme d'inversió molt alt en renovables, en xarxes i en innovació però, en l'escenari actual, fer-ho en la pròxima dècada no és del tot realista sense posar en risc la seguretat energètica i l'estabilitat del sistema.

La transició energètica, en resum, passa per aconseguir un conjunt de transformacions que no seran ni fàcils ni immediates, però ens hi juguem molt, massa, com per no fer un esforç tots plegats.