Editorial

Competitivitat rural: el tallafocs econòmic

El suport a les activitats agroalimentàries crea riquesa, genera productes de qualitat i equilibra territorialment el país. Però té una altra virtut: minimitza l'impacte d'incendis com el de la Ribera d'Ebre

Dani Revenga

Director
drevenga(ELIMINAR)@indicadordeeconomia.com

Els incendis forestals sempre comencen per una fatalitat imprevisible. No obstant això, molt abans de la primera guspira hi ha moltes coses a fer perquè l'impacte d'un foc es minimitzi. El gran incendi de la Ribera d'Ebre de la setmana passada n'és un exemple en tots dos sentits: fatalitat i deures pendents. Les guspires són difícils de prevenir, siguin voluntàries o accidentals, negligents humana o tècnicament. Però, en canvi, com a societat, podem actuar, i molt, sobre les condicions en les que tenim el territori, que són les que afavoreixen o limiten la propagació d'un foc forestal.

L'incendi de la Ribera d'Ebre té un rerefons de caire econòmic que ens ha de fer reflexionar sobre quin model de país volem. Em refereixo al rol de les activitats agroalimentàries com a estratègia d'ordenació i manteniment de les zones forestals. Les àrees conreades exerceixen de tallafocs contundent davant dels incendis, com hem pogut comprovar també en aquest cas. En canvi, els camps assilvestrats, els boscos bruts i el sotabosc són el combustible ideal per a que un foc es converteixi en una condemna de diverses dècades. 

Fins i tot ara que sembla que tot el que no és ‘robotitzable’ no és sexy, és evident que l'activitat agroalimentària genera molts beneficis. En els últims anys, però, hem assistit a una acceleració del despoblament rural, en part motivat per la difícil sostenibilitat econòmica de totes aquestes activitats. Costa consolidar el relleu generacional pel magnetisme (no sempre justificat en termes de qualitat de vida) de l’existència urbana. I perquè els marges de benefici són, en molts casos, massa esquifits.

Tanmateix, revertir-ho no és un caprici d'unes zones rurals nostàlgiques que es resisteixen a quedar deshabitades al marge dels signes dels temps. És una necessitat de país. Per reequilibrar-lo territorialment, per comptar amb una oferta de productes agroalimentaris de primer nivell i per protegir-se (nos) de catàstrofes com els incendis forestals. Per assolir aquest objectiu, però, s'hi han d'esmerçar recursos i energies. Amb els ajuts que faci falta. I amb les necessàries campanyes de conscienciació, per tal que cada cop més ciutadans assimilin que consumir productes de proximitat és alguna cosa més que un gest identitari.

Diuen que els focs de l'estiu s'apaguen a l'hivern. És veritat. Amb mesures preventives com la gestió forestal. Però també contribuiríem a apagar-los millorant la competitivitat del món rural amb polítiques de promoció econòmica més decidides. Focalitzades en les activitats agroalimentàries, que han de ser la prioritat. Sense oblidar altres sectors complementaris com la indústria o el turisme. Totes elles tenen necessitats comunes que cal accelerar: infraestructures, transport, fibra òptica, 5G... Mancances que s'han de corregir des de l'àmbit públic perquè són una inversió amb retorn. El resultat serà un país més equilibrat territorialment i, molt especialment, menys còmode per als incendis.