En les darreres setmanes hem assistit a un lamentable mercadeig polític sobre la inversió empresarial més important de les últimes dècades a les comarques de Tarragona: el complex de turisme de convencions, oci i joc conegut com a Hard Rock Entertainment World, batejat inicialment el 2012 com a BCN World. La història (no materialitzada) del projecte és, de fet, la història de continus tripijocs polítics on la prioritat ha estat sempre el rèdit partidista dels diversos posicionaments que ha suscitat.
I això, des del moment en què Artur Mas es treia aquest as de la màniga com a sortida lateral per haver perdut amb Madrid la cursa de l'Eurovegas del ja traspassat magnat Sheldon Adelson (un altre projecte que tampoc va arribar a bon port, per cert). Després va venir el pacte CiU - PSC per salvar-lo de la foguera política a la que el volien llençar partits com ERC, la CUP i En Comú Podem, que van prioritzar el seu ideari a la unanimitat del territori per defensar un projecte clau, amb xifres marejants en inversió, creació de riquesa i llocs de treball, però amb altres valor qualitatius: l'atracció de turisme de qualitat, la consolidació de la Costa Daurada a la primera divisió mundial del turisme i la desestacionalització, el gran repte que el sector ha perseguit en els darrers anys. El 2016, ja amb ERC al Govern, arribava el redimensionament a la baixa. Ara, després de 9 anys de tramitacions, el complex del Centre Recreatiu i Turístic ha tornat a ser moneda de canvi política en la negociació dels pressupostos, ignorant un cop més la voluntat dels agents econòmics tarragonins i amb massa polítics que es deuen al territori posant-se de perfil.
Hauríem de preguntar-nos si és possible que una empresa que planifica les inversions a escala global aposti per un territori que ha gestionat el projecte de tripijoc en tripijoc
Uns i altres apel·len a l'empresa, que manté silenci. No hi és i no sabem si, de veritat, se l'espera. Però el que hauríem de preguntar-nos és si és possible que una empresa que planifica les inversions a escala global aposti per un territori que ha gestionat així aquest projecte. I això, enmig d'una pandèmia que, lògicament, fa trontollar inversions com aquesta, basades en la mobilitat i la concentració de persones, dues tendències que des de març de 2020 afronten un context molt advers.
La desaparició de Hard Rock és la crònica d'una desaparició anunciada. Com va ser-ho en el seu dia la de Veremonte i Enrique Bañuelos. Es repeteixen els patrons: ara es criticarà a l'empresa per la seva falta de compromís. Instal·lats en aquests tacticismes polítics anem perdent oportunitats que, com les orenetes de Bécquer, ja no tornaran. Tinc un amic solter, que va cap als 50, al que, de tant en tant, li segueixen sortint oportunitats molt interessants, sorprenents fins i tot. Però mai s'acaba de decidir i al final passen de llarg. Deu ser perquè, en el fons, està bé com està. És el cas de l'economia del nostre territori?