Les mesures econòmiques tenen un cost. I el de les que són pal·liatives i adoptades per fer front a situacions extraordinàries i sobrevingudes acostuma a ser important. Amb la irrupció de la Covid les autoritats econòmiques van haver de sortir al pas de l'impacte d'aquesta pandèmia sobre l'economia global. La recreació del whatever it takes de Mario Dragui havia de ser immediata i sense fissures aparents. El cop, considerable, es va poder aturar parcialment amb les receptes clàssiques del keynessianisme, ja que la gran crisi financera de 2008 va evidenciar que quan van maldades apel·lar a l'austeritat es converteix en austericidi. Per tant, s'imposa la doctrina dels fons públics per insuflar vitalitat i aconseguir mantenir un cert dinamisme, que evidentment ha anat per barris. I una alta cosa més important, que encara estar per veure: provocar transformacions que modernitzin l'economia.
La injecció de liquiditat comporta, tard o d'hora, l'aparició d'un fantasma que ja feia temps que veníem ajornant: la inflació
Però la injecció artificial de liquiditat comporta, tard o d'hora, l'aparició d'un fantasma que ja feia temps que veníem ajornant: la inflació. Un fantasma que ara recorre Europa (i més enllà) i que, afegit a l'estancament salarial de la nostra economia, agreuja un factor que és clau per fer girar la roda del consum: el poder adquisitiu. Aquesta combinació fatídica és particularment devastadora a les economies de baixa productivitat i de poc valor afegit com la nostra, on la recepta d'apujar els salaris en consonància a l'encariment dels preus és inviable per a la gran majoria d'empreses. La perdedora és, sempre, la renda disponible dels ciutadans.
Una situació, doncs, enverinada que amenaça en no ser efímera. I més quan alguns dels factors d'aquesta inflació que afrontem no són conjunturals. Com el preu de l'energia, al que no s'albira solució a curt termini. O l'encariment del transport marítim. Dos factors que condicionen, a més, a tot el sistema productiu i els preus a les cadenes de valor de tots els sectors. I, si completem el còctel amb ingredients com la previsible pujada de tipus d'interès, la demanda continguda de la pandèmia i les tensions internacionals, estem obligats a reflexionar sobre quines estratègies a llarg termini cal adoptar. Estratègies que són, de fet, assignatures pendents.
La resposta a aquestes conjuntures era, és i serà el valor. L'economia de la diferenciació, de l'especialitat, de la innovació, de la disrupció. Del coneixement, en definitiva. Invertir en aquesta direcció no és un pedaç per salvar els mobles davant d'una situació que ningú esperava. És la garantia per impulsar un creixement sòlid capaç de resistir el proper accident sense grans trasbalsos. Les administracions, doncs, han de ser repartidores de recursos, però només per a tot el que pot propiciar aquest canvi de paradigma que porti els nostre sectors cap a aquesta Ítaca del valor. Només arribant-t'hi podrem trencar el cercle viciós que dibuixen la inflació i els salaris baixos i estancats.