Entre les consignes més recurrents de la religió emprenedora, hi ha allò del make things happen. Una expressió que té la virtut de condensar en molt poques paraules una actitud vital que provoca l'obtenció de resultats, en qualsevol que sigui el projecte en el que un individu o organització estiguin involucrats. A més, si es diu en anglès, proporciona un valor afegit a la marca personal. Potser per això se n'abusa fins a l'extenuació. Però això no resta veracitat a l’eslògan.
El sector químic de Tarragona, que representa el 25% de la química de tot l'Estat i el 50% de la catalana, porta dècades fent que passin coses. No va caure del cel ara ja fa més de 50 anys, perquè hi van haver persones que van fer que aquestes coses passessin. Des de llavors n'hi ha hagut moltes més que han propiciat que el sector es continués desenvolupant i modernitzant fent fugir fantasmes com la deslocalització, una amenaça que, com en qualsevol activitat econòmica, sempre està present. Sobretot quan determinats dèficits de competitivitat, com els costos energètics o els retards en algunes infraestructures clau, es van eternitzant. Afortunadament, però, han pogut més virtuts com la capacitat de teixir aliances amb el coneixement o la d’anar evolucionant cap a l'economia del valor afegit. Per això som on som.
Perquè el sector químic aprofiti les oportunitats que té al davant caldrà que les administracions resolguin alguns dels seus dèficits de competitivitat
Però el moment pel que passa el principal motor econòmic de les nostres comarques, com la gran majoria de sectors, és de contrastos molt marcats. D'una banda, la conjuntura posa a prova la seva resiliència i la seva fortalesa davant l'encariment dels seus costos de producció, que asfixien els marges. Però de l'altra, la química viu a nivell global un escenari d'oportunitat amb la transició energètica. El sector químic està acostumant a donar solucions científiques i tècniques als grans reptes de la humanitat. I aquest cop no serà una excepció. Els nous materials, les noves formes d'energia com l'hidrogen verd, o l'economia circular són vectors sobre els que el clúster de Tarragona planifica el seu futur.
Però per aprofitar aquestes oportunitats cal que tornin a passar coses. I moltes d'elles no depenen del sector químic, sinó de les administracions. Temes clàssics com els costos energètics o les infraestructures escandalosament pendents i altres necessitats que aniran sorgint s'hauran de resoldre amb una velocitat i amplitud de mires que fins ara no hem vist. Serà necessari que passin aquestes coses si volem seguir comptant amb un sector industrial robust, essencial, resilient i innovador. Amb una demostrada capacitat per crear riquesa i llocs de treball. Diuen que davant de problemes extraordinaris, calen solucions extraordinàries. Doncs amb raó de més davant les oportunitats. Fem que passin coses.