Som a les portes d'un estiu en el que, si es compleixen les previsions més optimistes, anirem molt més enllà de la recuperació esperable després de la Covid. El sector turístic, motor inqüestionable de l'economia espanyola i, en particular, de la tarragonina, tot i la seva estacionalitat, podria viure una temporada de rècord. Si es confirma la fidelització del turisme de proximitat i el retorn dels principals mercats emissors internacionals, aquest estiu deixarà a la Costa Daurada unes xifres d'ocupació que podrien superar fins i tot les de l'històric 2019. Si això acaba passant, serà la conseqüència d'un cúmul de factors: les ganes de gaudir de les vacances sense les restriccions dels estius anteriors, l'estalvi que les limitacions de la pandèmia va generar en alguns sectors de la classe mitjana europea, entre altres.

Som en aigües turbulentes, però, per evitar el naufragi, convindria mirar de dirigir amb rigor la nostra economia

Veurem si aquestes previsions es compleixen en un entorn que, malgrat l'evidència d'aquests factors que conviden a l'optimisme, no són poques les turbulències que amenacen en el sentit contrari. El Fòrum Econòmic Mundial de Davos va posar sobre la taula l'amenaça d'una crisi alimentària provocada per la guerra d'Ucraïna. Una xacra que s'afegiria a algunes altres que ja venim arrossegant, com una inflació desbocada o la crisi en les cadenes de subministrament de tota mena de matèries primeres i productes que impacta molt negativament en tots els sectors.

Davant d'aquest escenari s'imposa una certa actitud de carpe diem que beneficia, com dèiem, a sectors com el turisme. Si alguna cosa positiva podem treure dels darrers tres lustres és el fet d'haver-nos acostumat a viure sota l'amenaça constant de les turbulències geoeconòmiques, que de tan constants, són ja gairebé estructurals.

Convindria, no obstant, i per evitar naufragis, no perdre el rigor a l'hora de mirar de dirigir el rumb de la nostra economia enmig d'aquestes aigües salvatges. El sector turístic, i no serà el primer cop, insuflarà dinamisme, però, com sabem, ho farà de manera molt estacional. Cal seguir treballant per dotar-lo de valor afegit perquè el sector sigui capaç d'exercir de motor més enllà de la temporada d'estiu. I cal reforçar l'aposta pels grans sectors, els tradicionals i els emergents. Amb polítiques valentes que permetin que inversions com la de l'empresa coreana Iljin , que invertirà 600 milions d'euros a Mont-roig del Camp per fer-hi un centre de producció, no siguin fets aïllats.

I, ja que entrem en territori polític, cal una altra cosa que aquests dies ha estat de rabiosa actualitat (i mai millor utilitzat aquest adjectiu): que les inversions de l'Estat a Catalunya es materialitzin més enllà del paupèrrim 36% que aquests dies ha tornat a indignar-nos. La patronal Foment del Treball proposa constituir una agència tècnica que supervisi el grau de compliment d'aquestes inversions. És una bona idea i potser serviria per despolititzar aquesta qüestió. Perquè que a Catalunya (i a Tarragona) no arribin les inversions hauria de ser una reivindicació transversal de tots els sectors de la societat catalana, i no només dels que viuen instal·lats en el processisme.