En la línia de la tendència general, l'economia de les nostres comarques està experimentant un alentiment de la vigorosa recuperació que va experimentar el 2021. La Memòria Econòmica de Catalunya, que elabora el Consell General de Cambres i que es va presentar fa uns dies a la Cambra de Comerç de Reus, situava en el 6,5% el creixement a la demarcació de Tarragona durant l'any passat, la segona demarcació catalana més resilient, només per darrere de Girona. Amb unes exportacions creixent per sobre del 30%, una ocupació amb màxims històrics i un ritme de creació d'empreses molt positiu, els indicadors convidaven a l'optimisme després del sotrac de la Covid (-11,4% el 2020).
La situació actual, lamentablement, deixa tots aquests indicadors en suspens. I sort en tenim del turisme, que preveu deixar registres històrics aquest estiu. Almenys en l'ocupació de les places hoteleres, els apartaments i els càmpings, veurem si també en la rendibilitat. Perquè aquest sector que ara ens aporta oxigen -paradoxalment va ser el que més va patir durant la pandèmia- afronta també les grans xacres del moment actual: la inflació i la crisi en la cadena de subministres. I, com a altres sectors, els increments de costos es poden repercutir parcialment sobre els preus, però fins a un cert punt, si no es vol afectar la competitivitat.
Cal afinar en els projectes que opten als 'Next Generation', i això vol dir que s'ajustin als requisits marcats per la Comissió Europea
Aquest serà un bon estiu. Hi ha estalvis i ganes de gastar-los. I, amb permís del col·lapse a les aerolínies, arriba l'obertura de portes als mercats internacionals, que se sumaran al turisme de proximitat que les destinacions tarragonines van aconseguir seduir durant els dos estius anteriors. Però si l'escenari que sembla que ens ve a sobre es consolida podria ser només un miratge. Perquè ja saben que amb la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris que provocarà aquesta inflació sostinguda el primer que pateix és la despesa en oci.
Tot apunta que tindrem una tardor complexa condicionada per factors que no podem controlar, com la guerra a Ucraïna, que no sembla que pugui solucionar-se a curt termini. Per agafar-se a un ferro roent, i sense menysprear l'impuls puntual que aporta el turisme, la nostra demarcació ha d'afinar molt en els projectes per als fons Next Generation.
I dic afinar perquè la clau perquè arribin, entre d'altres factors, no és que els diners siguin molt necessaris, que es desitgin molt o que el projecte tingui moltes pàgines amb plànols i simulacions 3D. La clau és que compleixin escrupolosament els requisits que va marcar la Comissió Europea: digitalització, transició energètica, sostenibilitat, abast territorial, col·laboració público-privada... I per garantir que així sigui, els mal anomenats països frugals van extremar els mecanismes de control per evitar un altre saqueig dels països del sud als contribuents nets, els que aporten més que reben.
El denominat europeisme de caixer automàtic (agafo els diners i me'ls gasto en el que vull) que tants cops ha practicat l'Estat espanyol -entre d'altres- ja es història. Aquests fons o financen les transformacions que necessitem o no arribaran. I la narrativa dels homes de negre que limiten la sobirania financera està desfasada: sort en tenim que aquests recursos extraordinaris hagin de gastar-se forçosament en allò que necessitem per transformar i modernitzar la nostra economia.
Ho advertia el catedràtic Agustí Segarra, que ha fet un estudi monogràfic sobre els Next Generation: cal cohesionar els esforços entre empreses -grans i petites-, institucions i món del coneixement perquè les comarques de Tarragona puguin atreure una part d'aquest pastís proporcional al seu potencial. O superior. Mobilitat elèctrica, hidrogen verd, digitalització del sector agroalimentari, economia circular... Són algunes de les oportunitats on caldria posar el focus. Si no volem que ens diguin allò de que "quan el savi li assenyala la lluna al babau, el babau li mira el dit".