Un fantasma recorre Europa. La idea d'una tardor i un hivern econòmicament apocalíptics va consolidant-se amb indicadors com la inflació interanual: un 10,8%, el més alt des de 1984, any de ressonàncies orwelianes, com la situació actual. L'amenaça fantasma d'un tancament d'aixeta del gas rus agreuja encara més aquest escenari de futur, per molt que la UE tracti d'introduir antídots a corre-cuita per la via de l'eficiència i de les restriccions al consum energètic, restriccions que, de moment, no són d'obligat compliment, en una nova demostració de feblesa comunitària.
L'hivern serà llarg i dur a tota la zona euro, però la intensitat de les tempestes serà desigual, perquè també ho és la climatologia econòmica dels Estats membres. En el cas de l'economia espanyola, sembla garantit que les previsions de creixement per aquest 2022 es mantindran per sobre del 4%, però no és descartable un últim trimestre pla, amb creixement zero. Si això passa, caldrà revisar a la baixa els pronòstics per al 2023.
Aquest estiu, però, el turisme i el consum doparan la nostra economia, la tarragonina molt en particular. I està bé que així sigui, benvingudes siguin les injeccions que ens pugui aportar el turisme, un sector clau del nostre mix, agradi més o agradi menys (nota mental: hauríem de deixar de parlar de model cada cop que el turisme apareix en el debat, un sector amb aquesta capacitat és una benedicció per a una economia diversificada).
Però convé tenir molt present que, amb les previsions actuals, l'empenta del turisme i el consum és un miratge. Les xifres turístiques són conseqüència de les ganes acumulades de gaudir d'aquesta activitat durant dos anys de restriccions i de l'estalvi que una part dels consumidors han pogut acumular durant la pandèmia. Però justament és l'oci la primera partida que retallen les economies domèstiques quan la seva renda disponible pateix un sotrac, com el que suposa una inflació que, si es compleixen les previsions més apocalíptiques, es podria enfilar fins al 15%. I molt pocs salaris compensaran total o parcialment aquesta ganivetada a la butxaca dels consumidors.
Ens enfrontem, doncs, a un escenari en el que caldrà recuperar l'agenda keynesiana per minimitzar els impactes socials i, també, sobre una economia excessivament terciaritzada. El nou impost a la banca i a les companyies energètiques promet recaptar al voltant dels 7.000 milions d'euros l'any, això si la justícia no la tomba, en un país on els gegants de l'IBEX-35 acostumen a mirar la via judicial amb optimisme, per dir-ho d'una manera diplomàtica. Potser diré una heretgia, però la idea de socialitzar els beneficis no és incompatible amb una visió lliberal de l'economia, especialment quan parlem d'un sector, el bancari, que ara fa deu anys va socialitzar les seves pèrdues amb el rescat de 60.000 milions d'euros.
La via impositiva és un bon camí, si es fa amb pols de cirurgià. Però caldrà inventar alguna cosa més, especialment si l'hivern de 2023 allarga la seva meteorologia econòmica cap a la primavera i l'estiu. I ara mateix hi ha força indicis de que així serà. Confiem que aquestes mesures extraordinàries per a moments extraordinaris no siguin necessàries durant massa temps. Mentrestant, seguiré taral·lejant un deliciós tema de Pixies que aquests dies m'ha vingut freudianament a la memòria: "I waited for you, winter long...'. Que tinguin molt bones vacances.