El col·lapse ferroviari que ha esclatat a Catalunya en les darreres setmanes és la crònica d'un caos sobradament anunciat. Amb solucions i impactes econòmics encara impossibles de precisar -tot i que ja està clar que unes trigaran a arribar i els altres seran molt elevats- és moment de mirar enrere. Deixar de banda les pluges (no tan extraordinàries) que han desencadenat les esllavissades i la inestabilitat dels talussos i recuperar de l'hemeroteca unes altres: les pluges de milions que els successius governs centrals havien de fer caure sobre Catalunya i que mai van acabar de concretar-se.
Ara el focus es posa en Adif, Renfe i la Generalitat, titular del servei (pocs regals enverinats com aquest). I, efectivament, tots tres actors tenen bona part de la responsabilitat. I, sobretot, l'obligació urgent d'entendre's i deixar enrere les habituals deslleialtats institucionals per posar els pedaços, primer, i les solucions a llarg termini que la xarxa ferroviària necessita perquè la societat catalana tingui el que li pertoca: unes infraestructures ferroviàries a l'alçada del que se suposa que som, un país del primer món.
Però ha de ser l'Estat qui agafi el toro per les banyes. Perquè ha estat l'Estat qui, reiteradament, no ha fet els deures. Que no eren altres que els de garantir la inversió a una comunitat autònoma que representa el que representa en termes de PIB i de mobilitat social i econòmica i que ha anat donant sobrades mostres d'estar al límit en les darreres dècades. L'autogovern, l'autofinançament, el procés... eren això. Moltes altres coses, sí. Però, sobretot, això. Com es van encarregar d'advertir els diferents representants institucionals que van intentar reconstruir ponts amb l'Estat. Tots amb el mateix resultat: torni vostè demà i, com a màxim, anunci de pluja de milions que finalment acabava esvaint-se.
De tot plegat, la demarcació de Tarragona en surt especialment malparada. Pels seus fluxos de passatgers amb Barcelona, que per proximitat geogràfica i dinàmiques socioeconòmiques són molt intensos. I perquè aquesta crisi complica encara més la gran assignatura pendent que tenim des de fa dècades a nivell econòmic i empresarial: disposar d'una via en ample internacional que permeti canalitzar el transport de mercaderies cap al centre d'Europa. L'esperat Corredor Mediterrani, vaja. Cal un pla de xoc de l'Estat -amb tots els agents implicats- per corregir un nyap que ara esclata però que ve de lluny. I això vol dir inversions i seny, dues variables que han anat escasses fins ara.