Val més un mal acord que un bon plet? Un desacord polític en la reivindicació sanitària de l'ampliació del servei d'atenció dels ictus -accidents cerebrovasculars- a l'hospital Joan XXIII posa a prova la fortalesa del projecte d'Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona i la solvència i credibilitat del seu grup impulsor capitanejat pels alcaldes socialistes de Tarragona, Reus i la Canonja. Tot i el suport unànime a la petició a la Generalitat d'un servei d'urgència aprovat per aquests tres ajuntaments, els d'altres consistoris del Camp, dos consells comarcals i la Diputació, la Conselleria de Salut ha respost, de moment, que 12 hores en lloc de les 24 reclamades. De les 8 del matí a les 8 del vespre, de dilluns a diumenge.

La disciplina de partit del PSC ha fet que els batlles socialistes hagin dit amén, contradient el que havien defensat públicament i en les sales plenàries. Tot i que els pròxims dies hi pot haver novetats atès que diversos partits de l'oposició al Parlament han pres nota de la reclamació i exigiran una solució satisfactòria condicionant el seu vot favorable als pressupostos del president Illa pel 2026. Pel que han dit públicament, el dels Comuns, tot i està compromès, pot trontollar, i el d'Esquerra Republicana, imprescindible, encara està en fase de negociacions. I Junts també ha fet seva la reivindicació sanitària. Veurem si la realitat deixa sense efecte i de forma positiva aquesta crònica.

Seria un bon senyal per minimitzar la contaminació que ha provocat aquest episodi que impacta en l'ambient optimista que es va viure el passat 11 de febrer a la Canonja durant la presentació del pla estratègic del Camp de Tarragona. Un document elaborat per una consultora després d'un procés de diàleg amb ajuntaments i altres entitats del territori que presenta 18 projectes en sis eixos per resoldre reptes diversos (mobilitat, igualtat social, patrimoni, innovació i competitivitat o transició ecològica, entre d'altres).

El discurs del pla estratègic sona bé, però com ja he dit en altres ocasions, el futur de l'Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona depèn, en primer lloc, de la solidesa de l'acord polític, social i econòmic de casa nostra, i en segon, del compromís del Govern de la Generalitat i del suport del Parlament de Catalunya. Que el primer repte del grup impulsor de l'Àrea Metropolitana s'estimbi contra la voluntat de la Conselleria de Sanitat no és una bona notícia. Desautoritza als polítics del PSC que han donat suport a la millora del servei d'atenció de l'ictus i afebleix la seva credibilitat per liderar els projectes en altres àmbits per millorar la qualitat de vida de la ciutadania que inclou el document presentat públicament a l'Espai Mammuthus de la Canonja. Seria una paradoxa que el document s'acabés convertint en un nou mamut condemnat a l'extinció com van acabar desapareixent anys enrere el Consorci del Camp de Tarragona o la Mesa Socioeconòmica del Camp de Tarragona.

Fa setze mil anys aquests animals colossals prehistòrics vivien a l'actual la Canonja, a la zona coneguda com a barranc de La Boella. Canviem la història de la Catalunya Sud, del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre. És una necessitat i una oportunitat que no es pot desaprofitar. Que la miopia política barcelonina, ara socialista, però abans d'altres partits que han governat la Generalitat, no ho espatlli.

L'acord, la voluntat conjunta és la clau de tomb. I estan passant coses que, fins ara, han convidat a cert optimisme. El desplegament del tramvia metropolità, la inclusió del Camp al mapa d'innovació de Catalunya, fet relacionat amb l'èxit del Clúster TIC Catalunya Sud, l'anunci d'inversions industrials milionàries a la zona o l'eficàcia creixent del Port de Tarragona i de l'aeroport de Reus en són alguns exemples.

Confiem que la Generalitat trobi la fórmula per trobar un mal acord sobre el servei d'atenció de l'ictus i eviti així que la discrepància desemboqui en un judici a la voluntat real del PSC de contribuir a transformar el Camp de Tarragona, malgrat les inevitables tensions partidistes. O hi ha acord o torna el campi qui pugui. Seria un retrocés tornar a caure en el mateix error. I el lideratge dels polítics locals es deu als qui els voten, no als qui els posen o treuen de les llistes electorals.